Diversos clubs apareixen en l'extensa trajectòria esportiva de Miquel Corominas, primer com a jugador i després com entrenador. “Però sóc culer”, apunta l'exdefensa, que va vestir les samarretes del Barça, el Salamanca i l'Espanyol a primera divisió entre 1975 i 1984. “Vaig començar amb 10 anys i me'n vaig anar amb 22. Durant aquest temps vaig passar per totes les categories”, destaca sobre la seva formació clarament marcada pels colors blaugrana. I fins al dia d'avui –acaba de fer 60 anys– manté una relació intensa amb l'Agrupació de Jugadors del club.

Al primer equip, però, només va tenir la possibilitat de completar una campanya, la 1975/76, compartint vestidor amb històrics com Johan Cruyff, Migueli, Neeskens, Asensi, Marcial, Rexach... Els seus bons registres amb el Barça B a segona van cridar l'atenció de l'entrenador d'aquell moment, l'alemany Hennes Weisweiler. “Va venir a veure'ns durant una estada de pretemporada a Ripoll i va escollir tres o quatre de nosaltres”, recorda.

Aquell curs, Corominas va participar ni més ni menys que en 26 partits, impulsat per les bones condicions com a lateral per l'esquerra. “No era gaire alt, però sí ràpid, i tenia bona projecció en atac per la banda. Molts em diuen que els recordo Jordi Alba”, comenta. Un vessant ofensiu procedent dels seus inicis com a davanter, com indica: “Va ser Laureano Ruiz qui em va posar al lateral. Li agraeixo aquesta visió, perquè, si no, dubto que hagués arribat a jugar a primera.”

A pesar de les bones expectatives, dos factors li van jugar en contra a l'hora de consolidar-se al primer equip blaugrana. D'una banda, la competència per la posició amb Toño de la Cruz, “un jugador molt polivalent que s'adaptava molt bé a cada funció”, com descriu Corominas. De l'altra, el servei militar, que va tallar en sec la seva progressió a can Barça. “Me'n vaig anar a la mili i quan vaig tornar a Barcelona cap al desembre ja hi havia un altre entrenador, Rinus Michels. Tenia un gran desavantatge pel fet de no haver estat en la pretemporada”, explica l'exjugador, que llavors va tornar a tenir Laureano Ruiz com a gran aliat: “Em va repescar per al B i vaig jugar aquell curs [1976/77], però era un equip molt jove i vam baixar.”

La situació, per tant, el va empènyer a sortir del Barça per tal de progressar en la seva carrera en l'elit del futbol. El seu nou destí va ser el Salamanca, en el qual va militar entre 1977 i 1981. “Vaig signar per dos anys amb opció de recompra per part del Barça, i al final me'n vaig estar quatre”, explica Corominas, que guarda un bon record d'aquella etapa. De fet, amb 111 participacions només en la lliga, va ser un fix en l'onze titular del conjunt castellà, a banda de la seva aportació ofensiva. “Tinc la sort d'haver marcat 21 gols a primera divisió, i una temporada [la 1980/81] vaig ser el màxim golejador del Salamanca [8 gols]”, destaca. De fet, els seus bons números van cridar l'atenció de clubs importants, com l'Atlético, que va estar a punt de fitxar-lo.

Però el seu últim destí a l'elit del futbol no va ser el Calderón, sinó l'estadi de Sarrià. Corominas va vestir la samarreta blanc-i-blava tres temporades –entre 1981 i 1984– abans de penjar les botes, amb 29 anys. Encara va jugar una temporada més amb el Lloret, però ja a nivell amateur (tercera divisió).

El seu passat culer no li impedeix tenir també “un tros de cor” dedicat a l'Espanyol, on també va tenir una actuació regular –47 partits de lliga i 5 gols– amb excompanys com ara N'Kono, Job i Lauridsen. Anys després de retirar-se, va retornar al club blanc-i-blau per exercir de director tècnic –entre el 2003 i el 2005–, avalat per una intensa trajectòria ja com a entrenador. De fet, ha passat per banquetes de tercera divisió (Premià, Mataró, Vilassar); segona B (l'Hospitalet i Hèrcules) i segona A (Figueres, Las Palmas i Lleida). Fins que l'any 2008, després de dirigir el Rubí, va decidir posar fi també a aquesta faceta. “El cos ja no aguantava més i vaig preferir deixar la primera línia del futbol. Però segueixo veient-lo i gaudint-lo”, conclou.