Ernesto Val­verde va començar el seu cicle en el Barça per­dent la super­copa d’Espa­nya del 2017 con­tra el Real Madrid (1-3 al Camp Nou i 2-0 al Ber­nabéu) i marxa del club havent vist de nou com el Madrid aixe­cava el mateix títol a Jid­dah. La semi­fi­nal per­duda con­tra l’Atlético de Madrid (2-3), el seu últim acte de ser­vei. De super­copa a super­copa i cer­cle tan­cat.

Val­verde tanca els seus dos anys i mig en el Barça havent gua­nyat qua­tre títols i havent per­dut també dues super­co­pes i la final de copa del Rei con­tra el València de l’any pas­sat a Sevi­lla. Doblet en el seu pri­mer any i títol de lliga en el segon. A nivell de resul­tats el seu balanç és posi­tiu. De fet, pocs entre­na­dors del Barça han acon­se­guit aquests resul­tats tan aviat. El txin­gurri forma part del selecte club de tècnics que han gua­nyat dues lli­gues com a blau­grana. Abans que ell només ho havien acon­se­guit Enri­que Fernández (1948 i 1949), Fer­di­nand Dau­cik (1952 i 1953), Hele­nio Her­rera (1959 i 1960), Johan Cruyff (1991, 1992, 1993 i 1994), Louis van Gaal (1998 i 1999), Frank Rijka­ard (2005 i 2006), Pep Guar­di­ola (2009, 2010 i 2011) i Luis Enri­que (2015 i 2016). De fet, Val­verde ha estat el sisè entre­na­dor a gua­nyar dues lli­gues segui­des en els seus dos pri­mers anys. Aquesta tem­po­rada aspi­rava a igua­lar la marca de Guar­di­ola i acon­se­guir la seva ter­cera lliga com a culer –s’hau­ria pogut situar a una de les qua­tre de Johan–, però la cúpula direc­tiva pre­si­dida per Josep Maria Bar­to­meu ha deci­dit tallar-li les ales a mitja tem­po­rada. Des de l’any 2003 feia que el Barça no des­tituïa un entre­na­dor a mitja tem­po­rada. L’últim va ser Louis van Gaal i Rado­mir Antic va ser qui n’aga­fa­ria el relleu per mig any.

Val­verde deixa l’equip com a pri­mer clas­si­fi­cat en la lliga i en dis­po­sició de com­pe­tir fins al final per la que sig­ni­fi­ca­ria la novena lliga del club en els últims dotze anys. També deixa l’equip clas­si­fi­cat per als vui­tens de final de la Cham­pi­ons. Espera el Nàpols de Gen­naro Gat­tuso. Europa ha estat pre­ci­sa­ment el seu gran forat negre en aques­tes dues tem­po­ra­des i mitja. El des­as­tre de l’Olímpic de Roma del 2018 i el nau­fragi d’Anfi­eld del 2019 han estat dos morts a la mot­xi­lla. Dues bufe­ta­des majúscu­les. En el pri­mer any, el Roma va remun­tar una eli­mi­natòria que sem­blava deci­dida amb aquell gol final de Mano­las i la tem­po­rada pas­sada el Liver­pool de Klopp va cap­gi­rar un 3-0 del par­tit d’anada al Camp Nou. Pata­cada històrica i sense Salah ni Fir­mino a la gespa. Un 4-0 dolorós, amb aquell últim gol de córner ser­vit per Ale­xan­der-Arnold i cul­mi­nat per Origi que ja és història de la Cham­pi­ons. Gol esperpèntic amb el Barça ron­cant.

Tot i l’eli­mi­nació, Bar­to­meu va rati­fi­car Val­verde i el club va apos­tar per ell un ter­cer any. Des de l’últim any de Rijka­ard que el Barça no havia sumat tants pocs punts a l’equa­dor de la lliga (40). Això, la des­feta en la super­copa, els fra­cas­sos pretèrits a Europa i la mala imatge de l’equip en molts par­tits lluny del Camp Nou han aca­bat sent l’excusa per­fecta per bus­car una reac­ti­vació en forma de canvi d’entre­na­dor.