“Crec que tots els nanos del planter experimenten un procés normal. Tu ja els intueixes algunes coses, però no pots pretendre que tot ho facin bé. Alguns et donen un rendiment immediat i d’altres necessiten més temps. Crec que Ansu ara està tenint molt protagonisme i hi ha moments que està fent les coses bé, però també ha de perfeccionar, aprendre i millorar coses. És impulsiu i a vegades li falta pausa i prendre bones decisions. Però ens va molt bé. És un xaval que hi és i hi serà, i tindrà possibilitats de jugar molts minuts. I aquest mateix procés em serveix per als altres joves del planter.” Aquestes eren paraules de Quique Setién en l’entrevista concedida a L’Esportiu el 31 de gener. Com a bon mestre, mà allargada al deixeble, amb elogis i retrets a parts iguals en el seu discurs amb un doble objectiu: allunyar-lo de la temptadora supèrbia i protegir-lo des de la confiança. Dos dies més tard, Ansu Fati repetia titularitat amb el tècnic càntabre per cinquè partit seguit des de la seva arribada i responia a la confiança dipositada en ell marcant els dos gols de la victòria contra el Llevant al Camp Nou (2-1). Amb 17 anys i 94 dies, Ansu Fati es convertia aquell dia en el futbolista més jove de la història de la lliga a marcar un doblet. Un altre rècord a la butxaca.

Les lesions de Luis Suárez i d’Ousmane Dembélé i la marxa de Carles Pérez a la Roma van generar el context idoni perquè Setién apostés per Ansu Fati. El context hi era i després calia atrevir-se a fer-ho. Setién ho va fer. Sis titularitats consecutives: contra el Granada, el València i el Llevant en la lliga, i contra l’Eivissa, el Leganés i l’Athletic en la copa. Però des del partit de San Mamés, poca cosa. Costa d’entendre.

En els últims tres partits Ansu Fati ha jugat només 12 minutets. Testimonial en les dues grans cites del mes de febrer. Nou minuts en el clàssic i encara menys, tres, en la visita a San Paolo. I això que Martin Braithwaite, rival ara en un lloc en atac, no està inscrit a Europa i no podia jugar contra l’equip de Gattuso. En els últims cinc partits, Anssumane només ha estat titular en un (contra el Getafe). Contra el Nàpols i el Real Madrid va ser suplent i contra el Betis i l’Eibar ni tan sols va saltar al terreny de joc.

El canvi de rol es fa estrany, però les dades parlen per si soles. En els primers sis partits oficials de Setién amb el Barça, Ansu Fati va jugar 488 minuts de 540 possibles. I, en canvi, en els cinc partits posteriors ha jugat només 97 minuts d’un total de 450 possibles. La diferència és absolutament significativa.

L’aparició en escena del danès Martin Braithwaite ha tallat la progressió d’Ansu Fati. L’exjugador del Leganés va ser escollit passat al davant d’Anssumane tant en el partit contra l’Eibar –Braithwaite va participar en els dos últims gols– com en el clàssic. Però aquesta no és l’única raó. Setién ha abraçat la fórmula dels quatre migcampistes en els últims partits, amb Arturo Vidal com a acompanyant de Messi i Griezmann. El nou rol del xilè també juga en contra d’Ansu.

La situació pot ser reversible i dissabte contra la Real Sociedad Ansu podria tornar a treure el cap com a titular. Per què no? Però en el club hi ha cert temor que la situació pugui enquistar-se. I és que des del club la premissa està clara: amb 17 anys, Ansu Fati necessita jugar i tenir minuts, sigui en el primer equip o en el filial. Dissabte ho veurem.