[Riu] Mira, vols que et digui una cosa? He fet una captura de pantalla del tuit que ha publicat el Barça al seu compte anunciant el fitxatge. Aquestes coses s’han de guardar.

Quasi millor, sí [riu]. Fitxar pel Barça és el somni de tot nen. També era el meu. Abans que em passés el tema del càncer, jo feia de porter i volia jugar al Barça. Ara aquest somni d’infància queda cobert d’alguna manera amb aquest nou projecte. El meu estudi és just davant del Camp Nou. Veig l’estadi cada dia per la finestra. I ara formaré part de tot això.

El 2016 vaig parlar amb en Dídac Lee. Jo tenia aquesta aventura al cap i ell em va obrir les portes de la Masia. Vaig estar trenta dies per allà molestant i vaig veure que hi havia material per construir una sèrie. Però en aquells moments el club no tenia productora pròpia i era problemàtic pel tema dels drets d’imatge, que no els van voler cedir. El projecte va quedar oblidat. Però fa un any em van tornar a trucar i em van dir si volia recuperar la idea ara que el club té la productora Barça Studios. I vaig dir que sí. Les peces han encaixat i estic molt il·lusionat perquè el club m’ha donat total llibertat per escriure la sèrie que jo vull, sense condicions. No és un projecte d’encàrrec, és el projecte que jo volia fer i això sempre omple més.

No serà una sèrie del noi que triomfa. Quan la gent pensa en la Masia li ve al cap el mocador de paper de Messi o el noi que va venir de Fuentealbilla, però hi ha moltes altres històries interessants darrere d’aquestes. Jo vaig viure sis anys en un hospital i aquí hi ha nens que viuen sis anys en una cosa estranya que es diu Masia, allunyats de la família, preocupats per les lesions, vivint moments de dolor, també moments d’alegria... Jo busco això, les emocions. Bàsicament serà una sèrie emocional. Hi haurà personatges de l’equip aleví, infantils, juvenils... Serà una suma d’històries i emocions.

He pogut estar quatre mesos compartint vivències amb nanos de la Masia i la gent que hi treballa i puc dir que tots tenen bastant clar que el somni de triomfar és petit.

He parlat amb entrenadors, educadors, jugadors, amb en Paco Seirul·lo... i amb els sis nanos amb qui més afinitat he tingut, i encara ara els molesto per resoldre dubtes que se’m plantegen a l’hora d’escriure el guió. Ha estat un treball interessant. El dia que l’Ansu va arribar al primer equip jo estava allà amb ells i sorprenia veure la felicitat compartida per tots en veure que un d’ells estava allà vivint el somni.

Polseres Vermelles era una història d’uns nens que perdien les cames i aquesta serà una història d’uns nens que les necessiten.

Mira, avui ja he rebut 4.000 correus electrònics de nens de tot el món, amb el seu currículum, que s’ofereixen per participar a la sèrie. El Barça té un poder de seducció terrible, és així. M’imagino que pot funcionar molt bé la cosa, però pas a pas. Ara tot just estem en fase de guions, serà un procés llarg d’escriptura i calculo que fins l’agost del 2021 no començarem el rodatge.

Sant Jordi s’havia de celebrar! Se’m va acudir fer això de les dedicatòries per Instagram. La gent m’enviava un comentari i jo els feia una nota de veu. Ja que no podien tenir la dedicatòria escrita de l’autor ni l’autògraf, almenys que puguin tenir la veu, no? Vaig tenir 60.000 peticions i només en vaig poder respondre 5.000.

No puc parlar de la trama.

Fàcil. El 2006 es va estrenar la pel·lícula Tu vida en 65’, de Maria Ripoll. Jo vaig escriure el guió i hi havia una escena que es rodava al Camp Nou i necessitàvem un gol del Barça. Aquell dia va marcar un tal Messi. Va ser el seu primer gol amb el Barça en la lliga contra l’Albacete. En va fer dos però l’altre l’hi van anul·lar. I vam enregistrar el gol en 35 mil·límetres. Anys més tard l’entorn de Messi ens va demanar el cel·luloide per tenir el record d’aquell primer gol en format cine. És un gol especial.