Berlín, recent i llunyà
Avui es compleix el 5è aniversari de la Champions de Berlín, l’últim gran èxit del Barça a Europa
Des de llavors, quatre fiascos majúsculs seguits
El 20 de maig passat es complien vint-i-vuit anys de Wembley 92. La primera. Avui es compleix el cinquè aniversari de la Champions de Berlín. L’última. El primer lustre. Tan present en el cor i tan lluny alhora en el record. El 6 de juny del 2015 el Barça tocava per última vegada el cel d’Europa. Aquell 1-3 contra aquell Juventus de Pirlo, Buffon, Pogba i companyia és l’última gran alegria europea del barcelonisme. Del mític gol de Koeman a Pagliuca en la nit màgica contra la Juve. Del dream team al Barça de Luis Enrique i a l’últim triplet. Era el Barça del trident. Rakitic, Suárez i Neymar van marcar en aquella final. El final del conte somiat per a Xavi Hernández després de tota una vida en el Barça. El capità no va ser titular però va rebre l’orelluda de les mans de Michel Platini i va ser ell qui la va aixecar cap al cel de Berlín. La seva quarta Champions i el seu vint-i-cinquè títol com a blaugrana. L’adeu desitjat.
“Va ser un dels millors moments de la meva carrera. Primer per haver aconseguit la Champions, però també per haver pogut marcar el 2-1 en una jugada de Leo i haver gaudit d’una nit increïble amb el triplet. És una cosa somiada que mai oblidaré”, recordava Luis Suárez fa només un parell de dies. Un record menys dolç en guarda Arturo Vidal d’aquella nit. El xilè aspira a guanyar la Champions aquesta temporada amb el Barça, però aquell dia li va tocar plorar amb la Juve.
Quatre decepcions
Berlín 2015 forma part de la història d’or del barcelonisme. Des d’aleshores, quatre bufetades majúscules de forma consecutiva i moltes espines clavades en l’ànima. Anfield i Roma les dues últimes. El 7 de maig del 2019 i el 10 d’abril del 2018 són dues dates d’infaust record. Fa ara poc més d’un any el Barça de Valverde deia adeu a Europa en una nit calamitosa a Liverpool (4-0). Els noms d’Origi i Wijnaldum s’han convertit en tabú. També el d’Alexander-Arnold. Ningú ha oblidat encara avui el córner de la vergonya.
Però el drama d’Anfield malauradament no és un capítol aïllat. El 2018, el Roma ja havia marcat el camí als britànics amb aquell gol de Manolas. El Liverpool va ser capaç de remuntar un 3-0 i el Roma, un 4-1. Les dues grans taques del Barça de Valverde. També el Barça de Luis Enrique va naufragar en la seva última temporada europea. El 2017, dos gols de Dybala i un altre de Chiellini a Torí deixaven el Barça fora de la Champions en els quarts de final. Els blaugrana no passarien del 0-0 en la tornada. La gesta èpica del 6-1 contra el PSG en l’eliminatòria dels vuitens, en una de les nits més boges de la història del Camp Nou, quedaria sepultada per una altra nit negra a Itàlia.
Poca renovació
En els últims tres anys el Barça ha caigut un cop en semifinals i dos en els quarts de final. També a quarts va caure l’equip el 2016. El botxí, Antoine Griezmann. Dos gols del francès a l’antic Calderón van servir per remuntar el 2-1 del Camp Nou i classificar un Atlético que acabaria perdent aquella final de Milà als penals contra el Real Madrid. Doble càstig per als culers.
El Barça ha caigut en el mateix parany en les últimes edicions. Possibles errors de càlcul en l’autoconfiança en el partit de tornada, lesions clau, mals estats de forma puntuals, plantejaments tàctics qüestionables... Moltes eliminacions es poden explicar des de molts factors. També podrien explicar-se des de l’òptica de la planificació esportiva. Set titulars d’aquell Barça que va tocar la glòria a Berlín continuen encara avui en la plantilla: Ter Stegen, Piqué, Alba, Busquets, Rakitic, Messi i Suárez. Alves (São Paulo), Mascherano (Estudiantes), Iniesta (Vissel Kobe) i Neymar (PSG) són els quatre que no continuen. Contrasta amb el Juventus. Dels onze titulars d’aquella final, només dos continuen en l’equip italià. Són Buffon i Bonucci, i tots dos han tornat després del seu pas pel PSG i el Milan.
Anhel de redempció
L’any passat el Barça va perdre una bonica oportunitat d’enterrar el fantasma de Roma. La patacada d’Anfield no va fer res més que engrandir encara més la ferida. Ara, una temporada després, aspira a jugar de nou la carta del perdó en una temporada anòmala per la crisi del coronavirus. Per ara el Barça continua viu a Europa, amb un 1-1 aconseguit a Nàpols i la tornada al Camp Nou encara pendent. A l’agost, la resposta.
Luis Enrique: “No he tornat a mirar sencera aquella final”
“El 6 de juny del 2015 és una data inoblidable per a mi. Recordo bé la felicitat de tots. Va ser una manera grandiosa d’acabar una temporada.” És el testimoni de l’arquitecte d’aquell Barça. Luis Enrique, en un programa especial de Barça TV, ha repassat com va viure aquella final contra la Juve. “No he tornat a mirar sencer el vídeo d’aquella final. Recordo haver-la viscut amb un gran nerviosisme. La vegada que més nervis he passat com a entrenador. I això que la cosa va anar bé...”. “Són partits emocionals. Recordo que quasi pateixo un infart en una relliscada de Mascherano dins l’àrea a l’inici del partit.” “Vam tenir molta personalitat i vam generar moltes ocasions després d’anar guanyant 1-0. No vam especular tot i ser una final”, recorda.