Barça
DEU ANYS DEL MUNDIAL MÉS NOSTRE CESC FÀBREGAS DEU ANYS DEL MUNDIAL MÉS NOSTRE CESC FÀBREGAS
ESPANYA - PARAGUAI. QUARTS DE FINAL (1-0)
“Vaig fer la passada a Iniesta i li vaig donar molta força mental”
“El meu paper en el mundial era ser important aprofitant els minuts que em donés Del Bosque”
“Després de fer l’assistència, només pensava: «Si us plau, si us plau, Andrés, no me la fallis que toquem la glòria.» I la vam tocar”
Cesc Fàbregas (Arenys de Mar, 4 de maig del 1987) va deixar el Barça als 16 anys per acceptar el repte d’Arsène Wenger a l’Arsenal i, abans que se n’adonés, ja era The Arquitect a Highbury, el vell estadi dels gunners, on presumeix d’haver jugat. El seu palmarès és impressionant, amb els del nord de Londres, amb el FC Barça i amb el Chelsea. Ara atén L’Esportiu al costat de la Costa Blava, com a jugador del Mònaco, per recordar el mundial del 2010, en el qual no va ser titular, però sí determinant. De fet, els números de Cesc en la selecció espanyola revelen que va ser un futbolista que va deixar empremta en l’època daurada del futbol estatal. Per sempre serà el primer fals 9 de la selecció espanyola; fa 10 anys va ser el seu 10 i, tal dia com avui, va revolucionar des de la banqueta un complicat partit contra el Paraguai que va portar els de Vicente del Bosque, per primera vegada en la història, a les semifinals d’un mundial.
110 partits internacionals. Tres mundials, tres Eurocopes, dues confederacions… A més, vostè és el futbolista que més assistències ha fet?
Tinc la sensació que podrien haver estat més partits. Me’n vaig perdre algun per lesió, algun altre perquè estava malalt, d’altres perquè no em feien sortir i em quedava a la banqueta... I no vaig jugar més perquè em van fer parar amb 29 anys. Algun més n’hauria d’haver jugat. Però també és veritat que vaig arribar molt aviat. A debutar, no sé si vaig ser el primer o el segon. Al final, van ser onze anys, així que vaig sortir a una mitjana de deu per any. Sí, vaig ser en tres mundials, en tres Eurocopes i en dues confederacions. Puc estar-ne orgullós. I sí, crec que a hores d’ara soc el que més assistències acumula.
Bon balanç, no?
Sempre vaig tractar de fer-ho de la millor manera possible, així que tinc la consciència supertranquil·la. I és veritat que vaig ser-hi en moments importants, però no per ser-hi, sinó aportant. Això de les passades és important. Villa va marcar molts gols, era la seva feina; jo vaig fer passades decisives, era la meva.
Ja ho va dir Luis Aragonés: el que importa són els números que deixes quan marxes.
Sí, Luis sempre em deia allò que, al final, queden els números. M’ho deia per Klose. Luis deia que no se sabia res d’ell durant l’any, ni en quin equip jugava, però arribava a l’Eurocopa i s’afartava de fer gols. I al mundial. És el màxim golejador de la història dels mundials. Dels meus números en la selecció, en puc estar content; demostren que vaig ser-hi moltes vegades. Però de la selecció m’emporto moltes coses: moments, partits, amics... Jo he estat un afortunat, amb la selecció he viscut els millors moments de la meva carrera, de la meva vida, pel que fa a sensacions i emocions. La nit dels penals contra Itàlia a Viena, la passada a Iniesta, la passada a Silva en la final del 2012… jo era allà. He estat en moments tan grans, tan importants..., i des de tan jove...!, però també amb pressió, i vaig aprendre a gaudir en aquestes situacions, i això em va fer créixer molt i en vaig poder gaudir, perquè ens ho passàvem bomba.
Això va dir Piqué, que el mundial va ser una festa.
Sí, vam disfrutar molt, però també perquè vam patir molt. A mi em va costar arribar-hi, i això dona molt valor a les coses. Quan aprens a lluitar, aprens a patir i a gaudir. I aquell equip va treballar, va lluitar i va guanyar. No només en el mundial, sinó durant sis anys.
Ha tornat a veure gaires partits del mundial?
Últimament, sí; durant el confinament. Suposo que, com que la gent estava avorrida, a la televisió reemetien molts partits d’aquella època, i n’he vist uns quants. I he vist moltes coses que no recordava. La final del mundial, per exemple, crec que la vaig veure una vegada fa mil anys, i he descobert, ja em disculparà que parli bé de mi, que tinc un impacte brutal en el transcurs del partit. Vaig muntar un embolic monumental als holandesos! Hòstia i no ho recordava! Comencem a cansar-los, a tocar, a fer-los mal…, i després la passada. D’aquells moments, n’hi ha molts. I, com jo, molta gent, perquè m’han enviat molts missatges a l’estil de: “Nen, no recordava que vas fer això o allò.” I em fa il·lusió. Hi ha gent que m’ha dit que la segona part de l’Eurocopa contra Rússia és un dels millors moments de la selecció, i jo me’n sento molt partícip. Vaig gaudir molt.
Com recorda el mundial 2010?
Jo estava molt agraït només per haver arribat fins allà. Perquè vaig pensar que no hi aniria. Em va passar com a Torres. Però, un cop allà, em vaig posar en forma i m’hi vaig trobar bé. Va ser un moment fantàstic, es va ajuntar tot. I em sento molt partícip d’aquell títol, encara que mai vaig ser titular. Però hi vaig participar molt, vaig jugar molt sortint des de la banqueta.
Sempre he pensat que és com el col·lega ‘mood’ de la penya, maco i simpàtic, que apareix poc en les festes però que, quan hi apareix, la fa grossa.
[Riu] No ho sé. La meva presència en la selecció va anar mutant, és clar. El 2006 era un xitxarel·lo; el 2008 vaig començar a sortir de revulsiu perquè passessin coses o per donar control, fins que surto en semifinals perquè Villa es lesiona contra Rússia i Luis decideix jugar amb quatre migcampistes i em guanyo el lloc en la final. El 2010 hi arribo després d’haver-me trencat la cama al Barça. Vaig pensar que no hi anava. Però hi vaig arribar. Al final m’hi vaig ficar amb calçador, treballant de valent per tenir minuts. A partir d’aquí, necessitava marcar diferències i aprofitar minuts al màxim perquè en el següent partit Del Bosque em donés cinc minuts més. Però no vaig ser mai titular indiscutible. Sempre vaig saber que aquell era el meu paper: demostrar que podia ser important en 20 minuts. Demostrar a poc a poc que es pot ser important. En el mundial va ser així.
Ho va ser contra el Paraguai, una de les seves millors nits a Sud-àfrica?
No va anar gens malament. Quan vam sortir contra el Paraguai, crec que amb Pedro, vam donar un altre aire al joc. Com en la final. El partit contra el Paraguai la veritat és que va ser el més dur. El penal que atura Iker, el que fan repetir a Xabi i falla... El Paraguai va ser una selecció molt agressiva, ens va complicar molt la vida, vam patir molt. Contra el Paraguai, el partit estava encallat i vaig aprofitar el meu moment. Just el que comentava.
Una altra vegada, apareix en l’inici de la jugada i en l’abraçada amb Villa… Com recorda el moment?
Ens costava fer el gol, però ja estàvem en aquell moment en què el partit estava a punt de caure, per madur, cap al nostre costat. Va ser una d’aquelles jugades típiques nostres, de molta gent atacant, passada a passada; al final Pedro va quedar sol a la banda, va rematar i ja hauria d’haver estat gol, però la va escopir el pal. M’hauria pogut caure a mi, però la va enxampar Villa, el golejador, i no va fallar. Ho vam merèixer, però és cert que vam tenir el cop de sort que necessites per guanyar un mundial, és clar.
En quin moment es va veure campió del món?
Sempre vaig saber que ho podíem aconseguir. La cosa estava entre els alemanys, Holanda i nosaltres. Però no ho vaig tenir clar al cent per cent fins al dia de la final, quan va començar el partit; llavors vaig saber que guanyaríem. El partit va ser nostre, per molt que ells tinguessin una ocasió clara, la que atura Iker, sempre vam ser millors. Ho vaig veure des que va començar el partit. Bé, a la banqueta pateixes, és clar. Va ser un partit molt treballat; de fet, ells no van acabar amb onze perquè van repartir moltes hòsties. I, quan vaig sortir, les sensacions van ser molt especials. M’hi vaig sentir superbé, tocant amb Xavi, amb Andrés..., molt a gust. Recordo molt el descans.
El descans?
Sí. Jo no soc d’escalfar; entrava amb l’equip als vestidors, però aquell dia em vaig quedar al camp. Recordo estar passant-me la pilota amb Javi Martínez i ho recordo com un dels millors moments de la meva carrera. Aquella sensació d’estar en la final d’un mundial era fantàstica. Em vaig quedar al camp durant el descans per no perdre’m ni un minut, ni quan no jugàvem. Ho vaig sentir tan especial! Després vaig ser el segon canvi, crec, i vaig jugar tota la pròrroga. Em vaig sentir superbé al camp, vaig gaudir molt. I van quedar amb deu. Era qüestió de fer quatre passades seguides i els teníem.
I va ser vostè el que va deixar sol Iniesta. Quan li fa la passada, sap que és gol?
No, però tal com rep… tot el país va rematar amb Andrés. Li juro que li vaig donar molta força mental. De fet, Andrés m’acabava de fer una passada gairebé idèntica… Potser jo hauria hagut de fer la passada a Villa, perquè estava una mica escorat, però vaig xutar, encara que se m’havia quedat a l’esquerra. Poc després, trenem la jugada. I, quan li passo la pilota i queda dins l’àrea, ja només pensava: “Si us plau, si us plau, no la fallis, Andrés, no la fallis que toquem la glòria.” I la vam tocar.
Dos anys després, es va confirmar el que ja s’intuïa quan vostè sortia al camp. Espanya va jugar amb un fals 9 en l’Eurocopa 2012. I va arrasar. Va ser el seu gran moment?
Va ser el torneig en què vaig ser més protagonista, ja no de moments, sinó amb pes. Menys de 24 hores abans de començar, se’m va acostar Del Bosque i em va dir si em veia de fals 9. I li vaig dir que sí, que amb Pep ja estava jugant així amb Leo. Li vaig dir que era una posició que m’agradava, per anàrquica, perquè em deixava possibilitats. M’ho havia de guanyar, és clar, però aquesta vegada va ser des de l’inici, com a titular. I vam jugar molt bé i vam tornar a guanyar. Van ser uns anys meravellosos.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.