Barça
DEU ANYS DEL MUNDIAL MÉS NOSTRE CARLES PUYOL
ESPANYA - ALEMANYA. SEMIFINAL (1-0)
“Porto Sud-àfrica al cor; no oblido com ens van tractar”
“La gent es pensa que és com el del Bernabéu, però la jugada ve d’un partit contra l’Athletic. Aquella vegada, la rematada va anar al travesser”
“Gerard em va canviar la vida. És una de les persones més importants de la meva vida, a dins del camp i, sobretot, a fora”
Carles Puyol (la Pobla de Segur, 13 d’abril del 1978) va viure el confinament amb la seva dona i les seves dues filles a l’Empordà, sense cobertura telefònica, així que localitzar-lo no va ser fàcil. Generós amb L’Esportiu, va ser ell, finalment, qui es va posar en contacte amb el periodista per pactar l’entrevista que serveix per recordar, deu anys després, la semifinal contra Alemanya en el mundial de Sud-àfrica. Un partit en el qual la selecció espanyola va exhibir el nivell més alt de tot el campionat, el seu millor futbol. Un partit que es va decidir per una rematada de cap de qui va ser capità del FC Barcelona durant onze anys. Va ser en el primer servei de cantonada de la segona part. La va posar Xavi, com havia fet mesos abans al Bernabéu, quan l’equip dirigit per Pep Guardiola va humiliar el Real Madrid en una històrica i inoblidable victòria (2-6). Puyol va liderar la selecció espanyola des de la defensa, amb Xavi i Casillas com a companys de viatge. Va marcar contra Alemanya i va classificar els de Vicente del Bosque per a la final contra Holanda. Avui, deu anys després d’aquell gol, el recorda.
Vostè s’hauria imaginat alguna vegada que avui la gent l’assenyalaria com a campió del món amb aquests cabells?
Ja comencem? Doncs no, evidentment no. Quan era petit i jugava a pilota pels carrers del poble, ni tan sols m’imaginava que un dia seria jugador del Barça, així que ja s’ho pot imaginar. He estat molt afortunat, però no per haver estat campió del món, que també, és clar, sinó per haver jugat tants anys al Barcelona i haver gaudit d’una carrera com la que he tingut. Aquest és el veritable regal si parlem de l’aspecte esportiu, que m’ha donat la vida. Perquè a partir d’aquí va venir tota la resta: guanyar el que vaig guanyar, la gent que he conegut, com ho guanyem… Ni en el millor dels meus somnis m’hauria imaginat una carrera com la que he tingut.
Perquè vostè, de petit, què volia ser de gran?
Futbolista. Bé, la veritat és que jo jugava a futbol perquè era la meva passió, m’agradava; no per ser futbolista. El meu primer equip federat va arribar quan tenia 15 anys, perquè al meu poble no hi havia equips inferiors. I als 17 em van agafar a la Masia. Fins llavors, fins que no arribo a la Masia, ni m’havia imaginat que podia ser professional. Ni boig. Així que imagini’s això d’anar a un mundial. Ni per casualitat.
I va anar amb Espanya fins i tot a uns Jocs Olímpics.
Sí, i vam perdre la final a Sidney contra el Camerun, però la vam lluitar.
A Johannesburg, l’11 de juliol va ser campió del món, però el mundial va ser llarg. Què és la primera cosa que li ve al cap d’aquells dies?
El bon ambient entre nosaltres. I com ens va tractar la gent de Sud-àfrica. Perquè nosaltres, els jugadors, el cos tècnic, la gent de premsa…, ens aveníem molt, però la relació amb els voluntaris que ens cuidaven va ser excel·lent. Tinc un record meravellós d’aquella gent.
Tan important és que hi hagi bon ambient als vestidors per ser campió?
Indubtablement. Per ser campió, segur que sí, però és que, si no hi ha bon ambient, el que segur que passa és que no ets campió. També és veritat que pots tenir molt bon ambient i no arribar a ser campió, perquè hi influeixen moltes coses, i el rival també juga. Però si no hi ha bon ambient, no seràs campió. És molt difícil.
Quina part de culpa hi tenia Del Bosque?
Molta, perquè ens va deixar fer. Era conciliador, tenia mà esquerra, ens demanava opinió. Portava molt bé el grup. Pensi que veníem de ser campions amb un altre entrenador i era inevitable que l’estiguéssim analitzant, però ho va saber portar perfectament.
Eren molt diferents Luis i Del Bosque?
Vostè m’ho pregunta?
Digui’m ximple…
Per descomptat! Luis era més intervencionista, molt més motivador, i crec que era just el que aquell equip necessitava en un moment clau. Prenia decisions molt impopulars i al final el temps, o, més ben dit, els resultats, li van donar la raó. I va arribar Del Bosque i va mantenir l’equip en la mateixa línia de joc. En això tots dos van tenir clar que el camí estava marcat. Hi va introduir matisos, però tenia una mateixa idea de joc. Del Bosque era més tranquil, més calmat. Ho va fer molt bé.
Venien de guanyar l’Eurocopa a Viena, van fer una fase de classificació excel·lent i se’ls assenyalava com a equip candidat, però van començar perdent. Com van superar aquella derrota contra Suïssa?
El resultat va ser dolent, però el joc va ser bo. De deu partits com aquell, en guanyem nou i n’empatem un. Però el cas és que el vam perdre, i això ens va condicionar molt. Contra Hondures, va estar pitjor, l’equip molt trencat, però vam guanyar 2 a 0. Contra Xile no les teníem totes, perquè era un gran equip, amb un gran entrenador, però vam superar la roca i vam anar cap amunt. Des de la primera derrota, sabíem que tot eren finals, així que, una vegada superada la fase de grups, era guanyar o cap a casa. Crec que després de Xile l’equip va créixer, es va relaxar i va donar el millor de si mateix. Després de Suïssa vam rebre moltes garrotades, es va posar en dubte tot…
Dins l’equip?
Des de l’entorn, nosaltres mai vam dubtar. Tots vam defensar la mateixa idea. La veritat és que hi havia molts jugadors de casa –és a dir, del Barça– i nosaltres ho teníem claríssim. Però seria injust creure’ns que el mèrit va ser només nostre, perquè sense Iker i Ramos, sense Capdevila, sense Villa, que llavors era del València i venia d’una escola diferent… Sense Xabi Alonso... Sense tots ells no hauríem guanyat res. Va ser un equip molt coral. És que hi penses i sense El Guaje, sobretot, que va fer cinc gols... Sense un golejador no guanyes un mundial.
A molts els destorbava ‘Busi’ i per a vostè era més que imprescindible, no?
Absolutament. Es va qüestionar si havia de jugar Busquets, quina barbaritat! Sergio era bàsic. Però l’equip va ser fort i no es va deixar influenciar. I l’entrenador, menys.
Si algú va defensar ‘Busi’, a més de Del Bosque, va ser vostè. Recordo que el dia que Miguel Ángel Díaz va presentar el seu llibre ‘Los secretos de la Roja’ a Barcelona, li va demanar permís per presentar-lo amb Sergio.
Per a mi és un fenomen. Com a jugador, com a company i com a persona. En els últims anys –abans de Tata Martino, perquè amb Tata sempre sabíem l’equip el dia abans–, quan l’entrenador revelava l’alineació, quan deien el porter, els laterals, els centrals..., si jo jugava, l’única cosa que desitjava era sentir que jugava ell. Llavors estava tranquil. Tot era més fàcil.
Tornem a Sud-àfrica. Després de Xile, guanyen a Portugal amb autoritat; ho passen molt malament contra el Paraguai, i per primera vegada en la història moderna juguen la semifinal contra Alemanya. I aquí apareix un ‘avió’ de la Pobla. Quantes vegades pensa en això?
No tantes. El que sé és que aquell dia vam ser molt superiors. Vam jugar el millor partit del mundial, molt complet. Vam guanyar 1-0, però n’haurien pogut caure més. Els havíem guanyat en la final de l’Eurocopa, sabíem que eren molt bons i teníem clar que depenia tot de tenir la pilota. És a dir, imposar el nostre estil. I ho vam fer. Això sí, havíem d’estar molt concentrats, sobretot en l’estratègia, perquè ells eren molt bons.
I el gol? Tenien preparada la jugada?
La culpa d’aquest gol és del seu equip.
Perdoni? No és el gol del Bernabéu?
No, no, això és el que es creu la gent. Li ho explico. L’havíem fet amb el Barça contra l’Athletic, però la rematada va anar al pal. No és la del Bernabéu. És semblant, però no és igual, perquè contra Alemanya arribo en carrera i hi ha un bloqueig. Xavi l’havia de posar perquè jo hi arribés –i la va posar perfecta–; Gerard molestava fent pantalla, i jo hi arribo sol. La del Bernabéu és diferent, és estàtica. Aquella jugada l’havíem fet contra l’Athletic, el gol ve d’un partit contra ells, d’una jugada que no va ser gol. Ho vam fer tot bé, però la rematada va anar al travesser! En canvi, contra Alemanya va sortir perfecta. El cas és que ho pactem el dia abans, perquè vam veure com defensaven els córners. En vam parlar amb Xavi i Geri [Piqué] i ho vam comentem a Del Bosque, que ens va dir que endavant.
Per què van trigar tant a fer-la?
Ja li ho dic. De fet, en el descans vaig arribar als vestidors amb una emprenyada enorme. Ens vam passar tota la primera part servint els córners en curt, i vaig dir a Xavi: “Nano, què estem fent? Provem la jugada!” I em va dir: “A la primera te la poso.” I li vaig respondre: “Tu posa-la, que és gol o envio un alemany a la graderia.”
Ja ho va dir Piqué: “Vaig veure passar un avió.”
És que vaig anar a totes. Ho tenia claríssim des que Xavi la va xutar. Tenia un guant i la va posar perfecta. Li juro que la vaig veure sortir, vaig començar la carrera i vaig dir: “No se m’escapa, és gol.” No m’hi vaig ficar jo a dins de miracle. Hi anava amb una ràbia enorme. A més, en aquell córner havia de pujar Ramos, i li vaig dir: “Queda’t, que hi vaig jo.”
El poder de la jerarquia. Vostè sempre ha dit que mig gol és de Xavi.
Perquè la posa on la posa. De fet, crec que, en el 90% dels gols que he marcat de córner o de falta en la meva carrera, la centrada és seva. No ho he mirat mai, però deu anar per aquí.
És irrepetible el que va passar a Sud-àfrica?
No. És difícil trobar una generació com aquesta. No és fàcil trobar jugadors com Xavi i Iniesta. No es jugarà igual, però serà competitiva. Espanya pot guanyar un altre mundial, n’estic segur.
Quan va saber que serien campions?
Quan érem a l’avió rumb cap a Sud-àfrica sabia que podíem guanyar el mundial. Després arriba la garrotada de Suïssa, però un cop passem la fase de grups, ens ho vam creure. Llavors vaig saber que era molt difícil aturar-nos.
Deu anys després, què significa Sud-àfrica a la seva vida?
Alguna cosa que transcendeix el futbol, perquè sí, és cert, allà vam ser campions del món, però no oblido la gent amb la qual vaig viure aquell mes. Porto aquell país al cor més enllà del futbol.
Finalment, vostè deixa el futbol perquè ja no aguantava més Gerard Piqué.
[Riu] No, no, ni de bon tros! És una de les persones més importants de la meva vida, a dins del camp, però, sobretot, a fora. Connectem superbé des del primer dia. Ens vam conèixer en un acte de Nike, i la veritat és que no li vaig fer gaire cas. Però quan arriba al Barça m’ensenya a gaudir. Jo era supermetòdic, obsessivament professional, treballava 27 hores al dia, i em va ensenyar a viure d’una altra manera. A viure millor. I començo a rendir molt millor. A Gerard li dec moltíssim. I l’estimo molt. Em retiro pel genoll.
Com està, per cert?
Gràcies al tractament amb factors de creixement, estic com nou. La llàstima és que no hagi pogut jugar fins als 41 com volia. Però…
Tot el que ha viscut ja no li ho pot treure ningú.
I tant! No em puc pas queixar. Ja li ho he dit: mai hauria somiat una carrera com la que he tingut.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.