És difícil no emocionar-se recordant tot el que vam viure a Sud-àfrica. Ja han passat molts anys, però si penses fredament tots els moments que es van donar, l’emoció continua estant a flor de pell, i jo crec que això serà per sempre.

Va ser una jugada col·lectiva, reflex del que era aquella selecció. Quedaven pocs minuts però trenem molt bé, amb Cesc, Torres, Navas per la banda… i al final, em va arribar aquella pilota i vaig tenir molt clar el que volia fer. Primer el control, vaig esperar que la pilota baixés per engaltar-la bé, i potser no em va sortir amb l’angle que hauria volgut, però el xut va ser fort i al final va passar el que havia de passar…

Va ser una cosa bastant improvisada. Quan vaig arribar a l’estadi ho vaig pensar i vaig dir a Hugo (Hugo Camarero, físio de la selecció espanyola). La meva idea era tenir-la preparada per si guanyàvem el títol tenir un record per a Dani, però després les coses van sortir millor del que havia imaginat…

No en tinc un record gaire nítid. Suposo que ja mig pujat en un núvol i desitjant que l’àrbitre xiulés el final del partit. Quan va xiular, em vaig agenollar i ja van arribar els meus companys, Víctor Valdés el primer, per abraçar-nos i començar a celebrar-ho.

Va ser un moment màgic, molt emocionant. Ja no només per haver guanyat el mundial i haver tingut la sort de marcar el gol de la victòria, sinó per tot el que havia viscut en els últims mesos, la meva situació personal, tot el que havia lluitat per arribar al mundial… Quan l’àrbitre va xiular el final del partit i ens vam adonar que érem campions del món va ser una sensació increïble. Tot el que passa pel teu cap i el teu cos en aquell moment és inoblidable. Sentim molt orgull perquè sabíem que havíem fet feliç molta gent.

És significatiu i explica una mica la tensió que viuen els familiars, la gent que ens envolta i que és al nostre costat en tot moment i vivint les situacions que nosaltres vivim. És curiós que en un dia tan assenyalat es donés aquesta combinació. Amb el meu pare ja hi estic acostumat, perquè no sol veure partits d’alta tensió; imagini’s una final d’un mundial… I la resta, perquè cadascú el va viure a la seva manera; però bé, després han tingut oportunitat de veure el gol milions de vegades…

Per a mi, clarament, va representar un abans i un després en la meva carrera. Un punt i a part. No només pel gol, sinó per com havia arribat a aquell mundial en l’aspecte mental i en l’esportiu. Sens dubte, guanyar el Mundial com el vam guanyar va canviar de 0 a 100 tot el que va venir després, que ha estat meravellós, tant en l’àmbit esportiu com en el personal.

Sí, com deia, això li va donar un plus al mundial, i per a mi va significar moltíssim. Clarament va ser un punt d’inflexió en la meva carrera, i a partir d’aquí, tant en la meva vida personal com en la professional m’han passat coses molt bones.

Quan hi ha un èxit com aquest, la clau és a la barreja de talent futbolístic aplicant una idea clara, i formar un gran grup humà, capaç de superar, per exemple, una derrota en el primer partit i anar creixent a mesura que avançava el campionat. Veníem ja de guanyar l’Euro 2008 amb Luis Aragonés, i Del Bosque va tenir l’encert d’apuntalar aquell grup i incorporar algunes peces que el van fer encara millor.

L’estil al final l’acaben marcant tots els jugadors, no només dos o tres. Sí que és cert que els que vam anar al mundial, sobretot en la línia del mig del camp, teníem unes característiques semblants, però amb matisos diferents que combinaven bé i dotaven l’equip de molt d’equilibri i moltes variants. Això va ser el que ens va fer una selecció campiona.

Començar amb derrota ens va posar contra les cordes i ens va pressionar per als partits d’Hondures i Xile. Però l’equip sentia molta seguretat, teníem un gran bloc i vam respondre molt bé en els moments difícils. Vam demostrar molta personalitat, i al costat del mister ho vam tirar endavant i vam anar creixent.

Sí, va ser el partit més intens i incòmode del mundial, sens dubte. Va haver-hi dos penals fallats i ens va costar molt derrotar-los. El penal que va parar Iker va ser clau, perquè ens hauria costat molt més, i després El Guaje va estar molt encertat, com en tot el mundial. Vam patir molt, però ens va donar molta força haver passat després de patir tant.

Contra Alemanya juguem el nostre partit més complet. Ells venien de guanyar 4 a 0 l’Argentina, arribaven molt bé, però nosaltres estàvem forts després d’haver passat els quarts. Recordo que Pedro va fer un gran partit i el golàs de Puyi a passada de córner de Xavi. Va ser una alegria ficar-se en la final. Faltava només un pas més per aconseguir l’objectiu.

Molta. El mister va ser capaç de reunir un equip amb molt de talent, que es complementava molt bé, i dirigir-lo amb molt bones formes. A més, formàvem un gran grup humà, una cosa sempre important en un torneig com un mundial, en què has de conviure tants dies i en què les emocions són molt intenses.

Un gran record com a país i una gran estima a la seva gent per tot el que hi vam viure. En l’aspecte personal puc dir que ens vam sentir molt ben tractats des del principi per tots els empleats dels hotels on vam estar, gent molt agradable. I el que vam poder visitar ens va agradar molt. Va ser una estada molt positiva. M’encantaria tornar-hi algun dia d’una manera més tranquil·la per conèixer millor el país.