Normalment, penjar el cartell de successor d’una llegenda a algú sol ser el primer pas pel camí del precipici: llaurar una expectativa desmesurada i carregar una pressió excessiva a algú que encara ha d’escriure la seva història. En el cas de Miralem Pjanic (Tuzla, Bòsnia i Hercegovina, 1990), però, la responsabilitat mai ha estat una arma de doble tall i el fet d’haver d’ocupar la silueta de futbolistes llegendaris ha estat un trajecte tan natural com el trajecte que l’ha dut de ser un mitjapunta amb un xut enverinat a reinventar-se en un organitzador de joc excels al mig del camp de la Juve.

Un trajecte tàctic i de maduració que va començar a gestar-se l’estiu del 2008, quan després d’una temporada al Metz, el seu club formador, l’Olympique de Lió va apostar per aquell prim futbolista d’origen bosnià però crescut a Luxemburg, refugi escollit per la seva família per fugir de la guerra dels Balcans. A la vora del Roine, van coincidir les pinzellades de futbol del primer Pjanic amb els últims serveis de Juninho Pernambucano en una institució que avui el considera el millor jugador de la seva història. Una última temporada del brasiler a Lió que va començar a despertar comparacions enverinades, però que Pjanic va saber gestionar en positiu, aprofitant la seva estada al costat de Juninho per impregnar-se de la seva millor arma, el xut de falta. “Estava molt interessat en la meva tècnica i cada entrenament es quedava al meu costat per repetir llançaments. No vull comparar-lo amb mi, però demostrava que tenia una qualitat extraordinària”, ha rememorat a L’Équipe l’exfutbolista de Recife sobre Pjanic, que va mostrar un interès per aprendre, per completar-se com a futbolista, que ja aleshores va cridar l’atenció dels que compartien el seu dia a dia a Lió i que tornaria a posar-se de manifest a Torí anys més tard, en la seva segona transformació futbolística. “A més de tenir una visió de joc extraordinària i una gran tècnica, és d’aquelles persones que escolten i amb una personalitat molt positiva”, va manifestar també Claude Puel, entrenador aleshores del conjunt francès.

Setze gols i 21 assistències en tres anys a la Ligue 1 van propiciar el seu salt a Roma l’any 2011, on Pjanic va demostrar ser un futbolista molt perillós a l’àrea rival amb un xut sec tan propi de Juninho que va fer estralls a la Serie A. Una trajectòria acreditada a la ciutat eterna, al costat de Francesco Totti, que va empènyer la Juve a fer un moviment molt seu l’estiu del 2011, debilitant un rival directe i incorporant un futbolista ja madur però al qual l’esperava una segona transformació futbolística, novament difícil de satisfer. Si el 2008 va ser Juninho Pernambucano, al peu de Superga la referència seria Andrea Pirlo, senyor del mig del camp de la Juve durant temporades i acabat de marxar cap als Estats Units per degustar la seva darrera experiència futbolística. Pjanic era un mitjapunta amb un gran colpeig i va ser Massimiliano Allegri qui li va plantejar el repte de convertir-se en el que a Itàlia s’anomena un regista, aquell futbolista que viu al davant dels centrals i que des de la seva posició té una capacitat organitzativa suficient per moure l’equip. “Encara té moviments diferents dels que ha de tenir en aquest rol, però pot convertir-se en un dels millors migcampistes del món al davant de la defensa”, va convenir Allegri l’estiu del 2016, mentre el futbol italià debatia la seva capacitat per plasmar el futbol de Pirlo. “M’he fixat molt en com juga i per a mi és una referència a l’hora d’entendre el joc”, ha manifestat el nou jugador del Barça, que, en un nou exercici d’interès i de voluntat d’evolucionar, a Torí va saber reciclar-se en un futbolista amb un rol molt més central, de participació constant en el joc, però sense perdre influència a l’àrea, on els seus 22 gols i 37 assistències en 174 aparicions en el campionat italià parlen d’una mitjana molt similar a la que tenia tant a Roma com a Lió.

Cervell futbolístic molt desenvolupat, un dels migcampistes de millor garantia del planeta, Pjanic només estava disposat a abandonar la vecchia signora si la vida li presentava una oportunitat com la del Barça, on la seva evolució futbolística li planteja de nou un repte trepidant, però aquesta vegada difús. El bosnià ve de temporades en què el seu rol ha estat molt similar al de Sergio Busquets, peça encara indispensable al mig del camp blaugrana, mentre que la seva formació de futbolista de tres quarts de camp desperta la possibilitat d’un retorn a aquell passat en què Juninho li marcava la pauta. Entre el brasiler i Pirlo, Pjanic s’ha convertit en un migcampista transversal que ara, a Barcelona, haurà de furgar el seu interior per trobar un nou hàbitat.