Sí, és el que em demanava el cos, nou anys són moltíssims. He deixat Itàlia, un país que realment s’havia convertit en casa meva, on em sentia molt bé, i no ha estat fàcil com a persona, però com a futbolista, com a esportista, volia iniciar una nova experiència i que fos en un gran club. Si deixava la Juve tenia clar que només podia ser per arribar a un club com aquest.

La veritat és que és una situació que mai és fàcil. Deixar enrere un país, un vestidor, amics… sempre genera una certa incertesa, però tinc experiència en aquest món, sé com funcionen les coses, estic aquí per ajudar l’equip, soc un noi que mai ha tingut problemes amb ningú, parlo idiomes, m’intento adaptar com més aviat millor. I estic molt content amb els meus primers dies aquí, els companys han estat molt atents, m’han dit que per a qualsevol cosa els puc trucar i només he trobat una gran predisposició per ajudar-me a adaptar-me a la nova situació.

Durant els primers dies ho vaig viure des de Torí perquè encara tenia la Covid i anava informant-me del que passava amb l’esperança que Messi es quedés, perquè realment no el veia amb una altra samarreta. Messi és el Barça, amb una història compartida des que ell era petit, i m’hauria costat veure’l fora. Per sort ara se’l veu tranquil, serè, i és un plaer veure’l jugar. Sobre Luis Suárez, he de dir que la seva marxa és una llàstima perquè és un futbolista increïble, un jugador que ha rendit moltíssim. Només em queda desitjar-li el millor i lamentar no haver pogut jugar com a mínim un any al seu costat.

Extraordinari, hi ha jugades que només s’imagina ell. Vosaltres, a Barcelona, el veieu cada setmana i realment impressiona veure’l de prop.

Un amb molta experiència que, com dius, ha jugat en diverses posicions del mig del camp, i sí, crec que una de les meves virtuts és que sempre intento adaptar-me. Sempre dic que aquell que sap jugar a futbol i té la voluntat, s’adapta. I això és el que sempre he intentat, allà on he estat. I no serà diferent a Barcelona; porto la meva experiència al servei del grup i de l’entrenador i l’ADN del Barça és una cosa que sempre m’ha fascinat.

M’ha fet una gran impressió, una persona molt focalitzada en el treball, clar amb les seves idees i crec que els entrenaments són d’una enorme intensitat. Físicament estem arribant a un bon to.

Tinc la sensació que els entrenadors hi són per, amb els jugadors que tenen, entendre quina és la millor manera de jugar. A vegades apostar per un sistema en què els futbolistes no seran capaços de donar el 100% no té gaire sentit. Aleshores la responsabilitat de Koeman és trobar una variant amb què realment cregui que pot optimitzar la plantilla. Al mateix temps, sempre és interessant tenir jugadors capaços d’adaptar-se a diverses maneres de jugar, i en aquest vestidor hi ha jugadors amb prou qualitat per fer-ho.

Vaig quedar impressionat de la capacitat física del Bayern, que realment va marcar la diferència, estaven molt preparats. Però diria que va ser un accident en un any amb molts condicionants, amb el virus, havent-se d’aturar dos mesos, tornar a entrenar-se a correcuita per acabar ràpid els campionats... Ha estat un any difícil per al món en general, i el millor que es pot fer és pensar en el futur.

No ho crec. Al final aquí hi ha futbolistes amb experiència i qualitat, que saben el camí per guanyar, i trobaran el camí. Un equip de futbol el conformen onze futbolistes i s’ha de trobar l’equilibri entre els joves i els més experimentats. L’únic que puc dir és que a futbolistes com Messi, Busquets o Piqué el que se’ls ha de tenir és moltíssim respecte, perquè són futbolistes que encara poden jugar per guanyar i que qualsevol entrenador voldria tenir al seu equip. Ens hem de focalitzar a trobar una bona forma física, a ser un grup sa, i a partir d’aquí anar pas a pas per arribar al març en bona forma física, amb tots els jugadors disponibles i lluitar per guanyar títols. Som un equip pensat per a això.

En general la qualitat és altíssima, i la possibilitat d’entrenar-se amb el primer equip encara els convertirà en millors futbolistes. Aquí tenen un entorn perfecte per créixer, per treballar fort, per escoltar els més experimentats, i estic convençut que amb aquesta fórmula podran donar un cop de mà a l’equip.

Allò era com veure una gran pel·lícula cada tres dies. Era massa bonic i qui sap si irrepetible. La manera de jugar, de controlar el joc, de parar-se sobre el terreny de joc era impressionant, i jugant contra ells te n’adonaves de seguida.

Absolutament; per a un noi de 19 anys tenir la possibilitat de deixar fora de la Champions un club així, amb totes les seves estrelles, va ser una sensació única per poder donar-me a conèixer en el futbol europeu.

Serà impressionant, però el primer que vull és veure novament els estadis plens, no veig l’hora perquè la gent pugui tornar a les tribunes, que sigui feliç, i el món normal, perquè és difícil jugar en aquestes condicions.

Sí, cada dimecres o dijous, ara no ho recordo, teníem una estona de l’entrenament per fer allò que volíem, i recordo que ens posàvem a xutar amb Juni. Jo el mirava, l’estudiava, i vaig entendre la importància de treballar aquestes coses. Aquell Lió es basava moltíssim en el seu colpeig, tant de falta directa com de córner i faltes laterals, i amb el temps també he tingut la sort de marcar molts gols així.

Sí, és semblant però al mateix temps diferent. Òbviament jo he intentat copiar la seva manera de colpejar la pilota, però també ho he adaptat a com em sento més còmode, i m’està anant bé.

Ell ho està fent molt bé en aquesta faceta i si el meu colpeig pot ser una opció més per a l’equip estaré encantat, però tinc molt respecte per com li ha anat a Leo també en el tema de les faltes.

Difícil, els meus pares viuen a Luxemburg, jo em sento bosnià, però per exemple Itàlia ha estat un lloc molt important per a mi: estimo la gent, estimo el país i hi he deixat una família. Ara espero disfrutar de la vida de Barcelona.

Posar-me la samarreta de la selecció bosniana per a mi va ser una sensació incomparable, un orgull, perquè som gent que ha tingut moments molt difícils en la vida, hem tingut una guerra i la dificultat per subsistir. Si avui jugo a futbol en els grans clubs de futbol del món també és per donar esperança als nens de Bòsnia, perquè jo sé les dificultats que han hagut de passar: la meva família és d’allà, va haver de marxar sense res, amb una bossa a cada mà, i avui que estic disfrutant del futbol professional espero que serveixi per estimular la gent d’allà.

Va ser una sensació que impressiona, veure els tancs amb els americans, que van intentar que la gent es tranquil·litzés, per fer-los sentir una sensació de pau que no existia. Per a mi va ser una sensació impactant.

No és una cosa en què pensi gaire sovint. Quan tenia 18 anys vaig parlar amb el seleccionador francès, Raymond Domenech, que em volia convocar, i des del primer moment vaig ser molt clar: jo volia jugar per al meu país, que és Bòsnia, per fer feliç la gent. Per a mi guanyar la copa del món era portar el meu país a un mundial, i ho vam aconseguir. Això em va generar una satisfacció incomparable, i ara espero que puguem anar a l’Eurocopa. Vaig decidir amb el cor, i estic feliç.

Sí, perquè la meva mare i jo, per sortir del país i anar amb el meu pare a Luxemburg, necessitàvem un document que no ens volien donar. La meva mare es va posar a plorar davant de la persona que l’havia d’expedir i jo, veient la meva mare, doncs també. I al final l’home va dir a la meva mare: “Li dono el document, però només perquè aquest nen està plorant.” I així vam poder anar a buscar la pau.

Si una cosa tinc molt clar és d’on vinc, on he nascut, d’on són els meus pares i on he crescut. Avui estic disfrutant d’una realitat que és el futbol, però a mi mai se’m veurà renegar de les meves arrels i mai canviaré, sé molt bé d’on vinc i qui soc.