A Torí, a finals d’octubre, el Barça va dibuixar un dels partits més complets i esperançadors de l’era Koeman. Per personalitat, per actitud i per efectivitat. Aquell dia, un Barça tendre i embrionari va sotmetre un rival de l’entitat de la Juve al seu propi estadi. Mai en la història el Barça havia guanyat a Torí. La nit abans, Josep Maria Bartomeu i tota la seva junta directiva havien dimitit i aquell 0-2 va ser la millor resposta que podia oferir l’equip per créixer en serenor almenys en clau de vestidor, de portes endins. Quaranta-dos dies després, l’equip camina enrere com els crancs. Molt preocupant. Desastre absolut ahir al Camp Nou. Derrota dura amb un càstig verinós perquè acabar segon del grup G pot provocar ara gairebé amb tota seguretat un encreuament duríssim en els vuitens de final. Bayern de Munic, Manchester City, Liverpool... l’horitzó i el bombo provoca vertigen.

Feia set anys que el Barça no perdia un partit de Champions al Camp Nou. Va ser l’any 2013, en aquell 0-3 del Bayern a l’estadi. També feia tretze temporades seguides que el conjunt blaugrana acabava com a primer de grup en la fase prèvia. La golejada de la Juve de Pirlo va trencar ahir moltes estadístiques positives. El Barça es podia permetre fins i tot una derrota per 0-2, però el 0-3 condemna a una segona plaça que ni el Barça ni l’equip italià volien ni en broma.

Partit nefast del Barça de principi a fi, especialment en la primera mitja hora de joc. L’equip va sortir amb la ment a Cadis. Deprimit. Sense esperit competitiu i tornant a evidenciar errors de concentració flagrants que costen gols. Quinze pilotes perdudes en els primers trenta minuts, quatre úniques intervencions d’un home com ara Griezmann, i la sensació que si el Juventus no hagués fet un pas enrere amb el 0-2, allò hauria pogut acabar com el rosari de l’aurora.

La nit ja va començar de manera tràgica, amb un penal inexistent que el senyor Tobias Stieler es va inventar. Araújo, que tornava a l’equip després de vuit partits, va fer una acció defensiva correcta davant de Cristiano Ronaldo, però el que tothom va veure com una càrrega legal, el col·legiat ho va interpretar com a pena màxima. Cristiano no va desaprofitar el regal i va tornar a marcar al Camp Nou dos anys i set mesos després (0-1, 13’). No va ser l’únic gol de Ronaldo des dels onze metres. Feia anys el portuguès havia errat un penal en aquest estadi quan encara jugava amb el Manchester United. Ahir els va transformar tots dos. El segon en el minut 52, després d’un altre regal, en aquest cas de Lenglet, que va tocar la pilota amb les mans en una acció del tot evitable. Va fallar Lenglet al Ramón de Carranza i va fallar ahir. El central francès enyora l’ascendència i el lideratge de Piqué.

Pirlo va guanyar la partida a Koeman, i Cristiano va guanyar el cara a cara a Messi. Doblet del portuguès a casa de l’argentí. Messi havia marcat a Torí, també de penal. Cristiano en va fer dos. Ja suma 14 gols al Camp Nou en setze visites. Demolidor i dolorós per al barcelonisme.

El Barça va tenir com a única solució atacant la clàssica connexió Alba-Messi, però Buffon va frustrar el gol de Leo en tots els seus intents. La Juve va ser superior en totes les facetes. El segon gol de la nit mostra la distància que hi va haver entre els dos equips: Ramsey va marxar amb facilitat per la banda, de fora cap a dins, va obrir per a Cuadrado i el colombià va enviar una pilota dolça, amb música, al cor de l’àrea, que McKennie va caçar de manera acrobàtica per castigar Ter Stegen (20’). Si no hagués estat Mckennie hauria estat Ramsey. Tots dos van entrar sols com uns mussols a dins de l’àrea. Una descoordinació total en defensa difícil d’explicar.

El retorn d’Umtiti després de molts mesos lesionat, una anècdota enmig del drama. El més preocupant és que la versió decadent del Barça de la lliga s’ha traslladat ara també a Europa, i això amb Koeman encara no havia passat. Alarmant. Mr. Hyde domina el Dr. Jeckill.