Aquest 1 de febrer coincideix amb una efemèride blaugrana del tot singular: Són ja 45 anys des que Johan Cruyff va lluir per primer cop el braçal amb la senyera, emblema distintiu del capità del Barça. Un gest decidit que aleshores va passar del tot desapercebut, fet que comporta el seu mèrit, puix havien passat només 47 dies des de la mort del dictador Francisco Franco. Ni tan sols les actes de la junta directiva registren cap esment a la novetat, segurament promoguda per una junta obertament catalanista, la del president Agustí Montal, que comptava aleshores amb un bon grapat de combatius directius, com Armand Carabén, Jaume Rosell (pare de Sandro), Joan Granados, Josep Lluís Vilaseca i altres membres que simpatitzaven amb la naixent Convergència Democràtica de Jordi Pujol. Ells eren els responsables d’haver encarregat a Jacint Borràs, un altre il·lustre catalanista vinculat al club, la confecció d’unes senyeres per fer-les onejar a l’estadi durant la visita del Real Madrid, poques setmanes després de la mort de Franco. Cal recordar a les noves generacions que tot plegat era prohibit aleshores i que els símbols catalans havien estat arraconats de la vida pública durant pràcticament quatre dècades. Aquells valents no van esperar ni l’arribada de la Transició per tirar endavant els seus propòsits. I en el cas que ens ocupa, devia pesar la complicitat del mateix Cruyff, a qui Carabén havia alliçonat sobre la realitat del petit país sotmès des de la seva arribada com a jugador.

Es va triar curosament el rival, l’Athletic de Bilbao, convençuts que tampoc badaria boca per allò de les afinitats polítiques i anhels democràtics. Era jornada de lliga al Camp Nou i aquell Barça va alinear Artola a la porteria, Tomé, Costas, Migueli i Albaladejo en defensa; Marcial, Asensi i Neeskens al mig del camp amb Rexach, Cruyff i Fortes a la davantera. El resultat final, 2-1, amb gols locals de Juan Manuel Asensi i un penal transformat amb una d’aquelles canonades típiques de l’estimat Nes. La premsa de l’endemà tampoc en va dir ni piu. Si algú s’hi va fixar, va preferir no generar enrenou, conscient que la simbòlica jugada no seria rebuda de bon grat per les autoritats.

Fent una mica d’història, la figura del capità és consubstancial al futbol. El primer futbolista que va exercir tal honor en el Barça va ser el mateix fundador, Joan Gamper, i en els estatuts del club el 1911 ja s’explicita que els companys estaven obligats a fer-li cas, erigit en única autoritat vàlida de l’equip sobre la gespa. O més ben dit, la terra d’aquells temps. En el decurs de la seva centenària història el càrrec ha tingut un munt de llegendes, d’Alcántara a Samitier passant per César, Gonzalvo III o Juanito Segarra, a qui el barcelonisme coneixia amb el renom d’El Gran Capità. De totes maneres, sorprèn que la banda distintiva al braç no s’implantés al futbol espanyol fins ben tard, en la campanya 1974/75 quan, en el cas del Barça, el defensa balaguerí Antoni Torres es va encarregar de portar-lo. En principi era blanc per fer-lo contrastar amb la samarreta blaugrana, però aquell dia del 1976 va canviar a la senyera que encara avui vesteix l’encarregat de liderar l’onze blaugrana. Dissortadament, no coneixem la identitat de l’artífex de la pensada. No eren temps aquells per penjar-se autories que podien resultar molt arriscades davant la repressiva llei.