El fracàs d’un heroi
L’adeu anunciat. Koeman tanca la seva etapa com a entrenador del Barça amb uns registres molt pobres, tot i que li han permès sumar un títol de copa i superar infinitat d’ultimàtums
Durant catorze mesos Ronald Koeman ha estat l’entrenador del Barça. Va arribar amb Bartomeu i marxa amb Laporta com a president. Va arribar amb Messi i marxa amb l’argentí vestint la samarreta del PSG. Catorze mesos que semblen anys per tot el que ha canviat al club des de la seva arribada fins avui. Catorze mesos que han convertit l’heroi de Wembley en la primera copa d’Europa del club en una de les figures que més en contra han tingut el barcelonisme, que ara sí, un cop destituït, el pot tornar a recordar marcant aquell golàs contra la Sampdoria sense maleir que ara estigui assegut a la banqueta.
El tècnic holandès ha hagut d’afrontar un dels moments més complicats per a un entrenador del Barça, si no el més complicat. La dimissió de Bartomeu, la mala situació econòmica, els camps sense públic per la pandèmia, una junta gestora eterna i un llarg etcètera. Amb aquest escenari fins i tot l’holandès va haver de fer de portaveu del club en més d’una ocasió i en cap moment ha amagat el que pensava de la situació del club o de la seva personal. Però fins aquí ha arribat, i és que, després d’haver tingut un peu fora del club incomptables vegades, la situació després de perdre contra el Madrid i el Rayo ja era insostenible.
Números nefastos
Tot i els condicionants que ha tingut Koeman durant la seva gestió, als quals s’ha d’afegir la marxa de Messi i Griezmann al final del mercat, l’etapa de l’holandès a la banqueta del Barça ha estat un fracàs. No és estrany que la seva destitució, just aterrar a Barcelona la nit de dimecres, fos la crònica d’una mort anunciada.
Koeman ha dirigit el Barça en un total de 66 partits en totes les competicions, dels quals només n’ha pogut guanyar 39, cosa que suposa un pobre 59% dels partits. Amb Setién, Tata Martino, Jordi Roura, Tito Vilanova, i ja no cal dir amb Valverde, Luis Enrique o Guardiola, el Barça sempre rondava el 70% de victòries i en més d’un cas fins i tot les superava amb escreix. El més greu, però, és que amb Koeman s’han perdut 15 partits, cosa que suposa un percentatge molt més gran que amb tots els tècnics esmentats. De fet, Valverde només va perdre 16 partits dels 145 que va dirigir i Luis Enrique i Guardiola 21 dels 181 i 247, respectivament.
Per trobar un tècnic amb pitjors xifres que Koeman s’ha d’anar més d’una dècada enrere i mirar les xifres d’un altre holandès, Rijkaard, que en un escenari també de reconstrucció de l’equip –en aquest cas amb força més èxit– només va guanyar el 58% dels partits (160 de 273). Això sí, el percentatge de derrotes de Rijkaard ni de bon tros és com el de Koeman (50 derrotes, el 18% dels partits), i és que per trobar un entrenador del Barça amb pitjors registres absoluts que Koeman cal anar fins a Radomir Antic el curs 2002/03 (12 victòries, 8 empats i 4 derrotes).
El més negatiu: Un equip sense identitat
Que Ronald Koeman no venia per passar a la historia com el millor tècnic del Barça, ja ho sabia tothom. Després de tancar l’etapa de Valverde i l’experiment de Quique Setién, el Barça necessitava algú que guiés la nau en el procés de reconstrucció de l’equip, i l’experiència de l’holandès, llegenda del club, semblava un bon perfil sobre el qual començar a treballar el futur del Barça. L’aposta per la Masia i pels més joves hi ha estat, però a partir d’aquí la realitat és que l’equip no ha fet cap pas endavant. Més aviat el contrari. Durant catorze mesos l’equip no ha mostrat cap millora en una idea futbolística sòlida. Adaptar-se a cada partit i sobreviure ha semblat l’única consigna per a un equip amb constants canvis de sistemes i de propostes de joc, que no han portat enlloc. Si això hagués permès guanyar títols o millorar la imatge contra els grans equips d’Europa, encara seria un cost assumible, però al final el Barça ha perdut la identitat a la vegada que deixava de poder competir amb els rivals. S’havia de tornar a l’essència de la filosofia Barça i s’ha fet el contrari, i ara qui arribi tindrà moltíssima feina per adreçar el rumb
El més positiu: L’aposta pels més joves
Si una cosa positiva ha deixat Ronald Koeman per al futur del Barça, més enllà del títol de copa que va aconseguir el curs passat i que li ha permès marxar del club amb més títols que el Madrid en el mateix període, és l’aposta pels jugadors de la Masia. Ningú sabrà mai si hi ha tingut més culpa la seva convicció o les circumstàncies –segurament tot hi ha tingut a veure–, però el que és innegable és que amb el tècnic holandès a la banqueta s’ha rejovenit l’equip. Ansu Fati ja havia començat a demostrar amb Valverde el que podia aportar i amb Koeman ha estat més temps lesionat que disponible per jugar, però jugadors com ara Mingueza, Ilaix –traspassat durant l’estiu al Leipzig per no voler renovar–, Gavi, Nico, Balde, Araujo i el mateix Eric Garcia s’han guanyat un lloc en el primer equip i la majoria amb un rol destacat, igual que jugadors com ara Dest i Pedri tot i no haver trepitjat la Masia. Aquesta primera pedra l’ha posat Koeman i ara qui arribi, de moment Sergi Barjuan i d’aquí a uns dies Xavi Hernández, tindrà una base per començar a treballar el futur que ja sabrà que l’espera en el futbol d’elit. És l’espurna d’esperança que queda en el dia d’avui.
Publicat a
Notícies
Divendres,27 setembre 2024
