L’àlbum dels dos últims clàssics ens deixa dues fotografies: una imatge borrosa, desenfocada, en escala de grisos, que transmetia decadència i abatiment, i una altra imatge a tot color, ben nítida, amb lluminositat, que transmet certa vida, vigor i esperança. Dos mesos i mig separen les dues fotografies. D’aquell Barça sense ànima i depressiu del mes d’octubre a un Barça enèrgic, valent i combatiu en aquest mes de gener.

El clàssic jugat a Riad ha posat el Barça de Xavi davant el mirall. On érem i on som? Les fotografies parlen per si mateixes. El clàssic sempre ha estat un bon termòmetre i queda clar que el Barça de mica en mica és més a prop d’on vol ser. El Real Madrid jugarà diumenge la final de la supercopa, sí, però aquest Barça no fa la llàstima que feia quan va perdre 1-2 al Camp Nou. El 24 d’octubre el Madrid d’Ancelotti va guanyar el partit sense ni tan sols despentinar-se. El gol d’Agüero en l’afegit va maquillar el resultat, però no va tapar les vergonyes d’aquell Barça de Koeman. Aquell dia el Barça no va jugar a res, poruc. L’equip només va rematar entre els tres pals una vegada –el gol del Kun–, va estar sotmès al guió de partit proposat pel rival sense capacitat de rebel·lia i el Real Madrid en va tenir prou amb el talent d’Alaba i l’explosivitat de Vinícius, que va marejar Mingueza una i altra vegada per sumar tres punts més en la lliga. Feia mal d’ulls veure Dest actuant d’extrem. Molts culers encara recorden aquella pilota que va enviar als núvols quan el resultat encara era de 0-0. Mals invents davant la falta de recursos. Les distàncies eren grans. Aquell clàssic va ser una bufetada de realitat, com ho va ser el 3-0 a Lisboa contra el Benfica o els dos partits contra el Bayern de Munic, l’últim dels quals ja amb Xavi d’entrenador.

Però aquest Barça està creixent. Xavi marca el camí i cal paciència. El clàssic del Camp Nou va deixar un Barça ferit de mort, el clàssic de Riad deixa un Barça eliminat de la supercopa però orgullós de si mateix. L’equip va demostrar amor propi i capacitat de reacció per aixecar-se de la lona fins en dues ocasions. Va empatar dues vegades el partit i va posar el Madrid contra les cordes. Va forçar la pròrroga i li va faltar només una mica més d’encert a dalt per portar el partit als penals.

Va ser un Barça amb identitat. Amb capacitat per pressionar i posar en problemes el Madrid. El retorn d’Ansu Fati i Pedri li va aportar alegria. L’equip va competir tot i tenir jugadors sense ritme de partit, que tot just ahir tornaven de les lesions. Va ser el cas del debutant Ferran Torres. Se li va notar la inactivitat dels últims tres mesos. També a Pedri se’l va notar poc rodat. Ansu Fati menja a part. És un escollit. El gol l’estima. Contra el Llevant, el dia que tornava després de moltíssims mesos lesionat, va necessitar deu minuts per despertar el Camp Nou. Aquell dia va marcar. Ahir, també. Seu va ser el gol que va portar el partit a la pròrroga. Ansu va necessitar 18 minuts i sis intervencions per tocar la glòria de nou per uns instants. Memphis va forçar un córner, el Barça el va servir en curt, Alba va acabar fent la centrada i allà, al cor de l’àrea, va aparèixer el cap d’Ansu per castigar Courtois. De nou el dorsal 10 castigant el Real Madrid. De Messi a Ansu.

Ansu va colpejar en el minut 83 i Luuk de Jong ho havia fet en el 41. El Madrid es va despistar en el tram final dels dos actes. El gol de Luuk va estar farcit de moltíssima fortuna. Lucky Luuk. Dembélé va fer la centrada, Militão va refusar, el neerlandès va estirar la cama i va tenir la sort que la pilota li va rebotar i va agafar porteria. La pilota va acabar tocant el pal abans d’entrar, davant la desesperació de Courtois. Va ser un gol còmic que permetia al Barça afrontar la segona part amb més ànim.

Però si hi ha una cosa que no ha canviat des de l’octubre és l’eficàcia del Real Madrid en la transició. L’equip d’Ancelotti es desplega en atac com els àngels. Benzema hi posa la virtuositat i la lectura de joc i Vinícius, la verticalitat. Casemiro roba i Modric i Kroos projecten l’equip. La fórmula és bàsica però el Madrid la fa lluir a les mil meravelles. Dos dels seus tres gols van arribar en velocitat. El Madrid va castigar el Barça al contraatac en el partit del Camp Nou –els gols d’Alaba i Lucas Vázquez– i ho va tornar a fer a Riad en els gols de Vinícius i Fede Valverde. En el primer, la pèrdua de Busquets davant Benzema va ser greu. El francès va connectar amb el brasiler i Vinícius va superar Araujo en la cursa i va batre Ter Stegen amb una excel·lent definició. Vinícius és un dels jugadors de la temporada. Ha trobat el gol que abans no tenia. En el gol de Valverde, qui no va estar bé és Jordi Alba. No va fer una falta tàctica a Casemiro que ho hauria aturat tot al mig del camp. El brasiler va marxar amb facilitat, va cedir la pilota a la seva dreta per a la incorporació de Rodrygo i aquest va fer la centrada per baix, Vinícius va deixar passar la pilota i Fede Valverde a plaer va fer el 2-3.

Benzema també va estar present en la cita amb el gol. Havia avisat amb un xut al pal (68’) i minuts després aprofitaria una passada de Carvajal per marcar, després d’una enorme aturada de Ter Stegen en l’acció prèvia. Benzema i Vinícius, dos sospitosos habituals.

El Barça continua sense trobar la fórmula per frenar el Madrid en el desplegament, això és una evidència, però almenys aquesta vegada va poder jugar-li de tu a tu. Xavi torna de l’Aràbia Saudita decebut pel resultat, però enfortit per les sensacions. Si arriba a entrar la tisora que Ansu Fati va provar en el minut 120 potser el conte hauria tingut un final més feliç. Ancelotti somriu i Xavi comença a tenir motius per també fer-ho.