Sempre ho havia pensat. Al meu pare pràcticament no el vaig acompanyar com a futbolista. I, en canvi, sí que vaig viure de prop la seva etapa com a pilot de circuit en circuit. És veritat que durant la meva etapa com a jugador no havia provat les meves capacitats, però sí que tenia bastant al cap la teòrica d’haver-la viscut amb el meu pare. A més, un dels meus germans, que som sis, també corre en cotxes, és un dels tres millors pilots de l’Argentina.

En un símil futbolístic podríem dir una segona divisió. No és professional però quasi, no et paguen però aconsegueixes patrocinadors ja que es tracta d’una categoria bastant coneguda i aquí a l’Argentina les carreres de cotxes són molt importants.

La veritat és que a l’automobilisme tinc més dubtes que en el futbol, ja que pel fet d’haver-m’hi ficat ja de gran potser no tinc tant bagatge i diria que soc més conservador conduint que d’arriscar massa.

Són adrenalines diferents. Al final el futbol et dona treva, has d’estar concentrat però quan la pilota surt fora tens un respir. Les carreres són 45 minuts o una hora, el que duri, en què has d’estar concentrat en el que fas cada mil·lèsima de segon. No tens marge, si et despistes vas fora o t’avancen. El cotxe té un desgast mental molt gran i potser vas a 170 o 180 pulsacions durant tota la cursa.

No, al contrari. De fet, un altre dels meus germans és entrenador a segona divisió i el nostre somni en un futur seria formar un cos tècnic de la família. Al que és pilot li encanta també el futbol i tenim aquesta aspiració. A més, estic molt pendent del futbol mundial, sobretot de la lliga espanyola i dels clubs pels quals vaig passar.

La realitat és que en tot el que fem hi posem el màxim de passió i el màxim de professionalisme. Crec que això ajuda a fer que tard o d’hora les coses acabin succeint. Som gent pacient, a més, a l’hora d’esperar el nostre moment. A la vida l’oportunitat sempre la tens, sempre arriba, però has de saber esperar sense abaixar els braços.

Sí, sens dubte. El que pitjor vaig portar quan vaig deixar el futbol va ser no fer res durant els primers quatre o cinc mesos. Passes d’un esport en què competeixes cada dia a no tenir res, d’un dia per l’altre. I això se’m va fer molt difícil, la veritat. L’automobilisme va fer que no veiés tot això i que se’m fes una mica més senzill no tenir el futbol, que el segueixo enyorant, perquè ha estat la meva vida.

Han posat el llistó tan alt que cada vegada costa més any rere any sostenir-lo. L’Atlético avui és quart, una posició que en la meva època la majoria d’aficionats haurien signat. No crec que estiguin fent una mala temporada, però l’exigència és tan gran que ho pot semblar.

Vaig viure l’inici del canvi d’aquest Atlético i per a mi el gran culpable de tot té nom i cognoms i es diu Miguel Ángel Gil. El dia que jo vaig arribar em va dir que allò era un projecte a llarg termini, en què primer s’havia de consolidar anant a Europa i després lluitant per títols. I ha estat així. Els primers anys que hi vaig estar vam anar a Europa; l’últim ja vam guanyar l’Europa League, i després va arribar Simeone, que ja va ser la cirereta del pastís.

Sí, com a futbolista no hi ha gaire res a dir perquè és una figura indiscutible. Em quedo amb el Kun persona: és magnífic, som amics, seguim parlant sovint i la notícia del seu problema al cor va ser una catàstrofe perquè és una persona que s’ho mereix tot i no hi ha res pitjor per a un futbolista que no poder triar quan posa fi a la seva carrera.

Era un nen, però d’alguna manera ho segueix sent en el dia d’avui. Agüero té una gran virtut i és que té una capacitat per sostenir la pressió impressionant. Sembla que les coses no l’afectin, té aquest posat jovial que és tan difícil quan tens aquesta responsabilitat. Jo ja l’havia vist per la televisió quan va arribar a Madrid, perquè tots dos vam sortir del mateix club, l’Independiente, però en els primers entrenaments va sorprendre la majoria de companys. Tenia un tren inferior molt fort, potent, més enllà de la seva edat.

Xavi té un do, que és que quan ell parla la gent escolta. Això ja passava en la selecció, en què jo vaig compartir vestidor amb ell, quan potser encara no era el jugador que acabaria sent anys més tard. Ja era referent i tenir aquesta virtut no és fàcil. Em va sorprendre, però no tant pel que era sobre el terreny de joc com per tot allò que no es veu: la capacitat per entrenar, el professionalisme... Les coses que la gent no veu, i que moltes vegades fan la diferència.

[Riu] Vaig néixer cinc anys abans del que tocava! En aquella selecció ja es veia que s’estava cuinant alguna cosa important. Per com eren els futbolistes, per com s’entrenaven, per la capacitat que tenien per assimilar la pressió de l’entorn i pel talent futbolístic que els acompanyava. L’únic dubte que hi havia en aquell mundial era saber què succeiria quan juguéssim contra un equip experimentat i amb França va acabar pesant. Però ja s’intuïa un bon futur...

Luis era un boig però en positiu, un boig molt capaç, que aconseguia fer-se amic del futbolista però el futbolista al mateix temps el respectava. Mai vaig veure un jugador de Luis Aragonés enfadat perquè no el feia jugar. I això no és normal. Luis et demostrava amb el dia a dia que ell era just, amb ell i amb els seus principis. Prenia les decisions en favor de l’equip. I a sobre tenia detalls de crac, era viu, molt despert. Tenia frases que et feien sentir molt bon futbolista.

Sí, per qui era Messi, però també perquè el post Messi s’afegeix al post Puyol, al post Xavi, al post Iniesta. Els han anat perdent de mica en mica, però any rere any vas perdent una peça important i és inevitable que sigui tot més difícil.

Admiració total i orgull enorme d’haver-m’hi pogut enfrontar. Parar-lo va ser molt complicat, és el millor de la història, però a mesura que passen els anys em fa més il·lusió haver-lo tingut al davant.

Sí, perquè, a més de Messi, s’ha format un grup homogeni, en què fins i tot quan Leo no hi és manté un nivell de joc força alt, i això ha enganxat molt la gent. Però a partir d’aquí els mundials són especials. Passada la fase de grups són 90 minuts en què qualsevol selecció et pot enviar a la lona.