Barça

GIUSEPPE BRUSCOLOTTI

EXCAPITÀ DEL NÀPOLS

“L’afició del Nàpols fa sentir com un gran jugador fins i tot un de mediocre”

Bruscolotti va defensar la samarreta del Nàpols entre el 1972 i el 1988 i va conquerir la primera lliga de la història del club al costat de Maradona

“A vegades vaig pel carrer i hi ha nens que no van veure Maradona que em recorden coses que fins i tot jo ni recordava”

No era fàcil ser Maradona a Nàpols, però ell entenia que la gent només volia que les coses li anessin bé
El Nàpols actual té bons jugadors i una mentalitat d’equip, es nota que creuen en el que proposa l’entrenador

Giu­seppe Brus­co­lotti (Sas­sano, Itàlia, 1951) era cone­gut pels afi­ci­o­nats del Nàpols amb el sobre­nom de Palo ’e Fierro. “Sí, Pal de Ferro perquè era defensa, repre­sen­tava la duresa. M’agra­dava”, asse­gura avui qui al seu dia va jugar fins a 16 tem­po­ra­des defen­sant la samar­reta blava al San Paolo i capità d’un equip en què, de sobte, un dia del 1984, va ater­rar Diego Armando Mara­dona per sac­se­jar el dia a dia d’una ciu­tat tre­men­da­ment ena­mo­rada del seu equip de fut­bol i per modi­fi­car el destí d’un equip històrica­ment acom­ple­xat per l’hege­mo­nia dels equips del nord. Des d’ales­ho­res, per a Brus­co­lotti és un hàbit que li pre­gun­tin quasi més per la màgia del 10 que per la seva pròpia experiència, que no és poca, en un equip de la mística del Nàpols.

No el cansa que sem­pre li pre­gun­tin per Diego?
En abso­lut. És un amic, una figura que això ho genera i s’entén per­fec­ta­ment l’interès que des­perta el seu lle­gat.
On era quan li van comu­ni­car la seva mort?
A casa. En una altra ocasió no m’ho hau­ria cre­gut, perquè a Mara­dona l’havien inten­tat matar ja en tan­tes oca­si­ons..., però em va tru­car una per­sona de con­fiança i des del pri­mer moment vaig enten­dre que havia pas­sat, que era real.
Quan va ser l’última vegada que va par­lar amb Mara­dona?
Uns vuit mesos abans del final [evita dir la mort]. Amb Diego a vega­des era difícil, sim­ple­ment no el loca­lit­za­ves. Sem­pre anava i venia..., des­a­pa­rei­xia. Però sem­pre tor­nava. I cada vegada que tre­pit­java Itàlia ens vèiem. A Roma, a Nàpols...
La seva mort ha ele­vat encara més la seva figura entre els napo­li­tans?
No sé si encara era una pos­si­bi­li­tat que la figura de Mara­dona creixés dins dels sen­ti­ments de la gent de Nàpols, perquè ja en vida gene­rava un vin­cle molt fort i els reco­nei­xe­ments eren evi­dents: estàtues, pin­ta­des, referències per tot arreu. Però el que sí que tinc clar és que la seva mort no és el punt final de res, aquesta és una història que con­ti­nua als car­rers d’aquesta ciu­tat.
Com s’explica, per exem­ple, que el capità actual del Nàpols, Lorenzo Insigne, que és nas­cut el 1991 i que no va viure l’etapa de Mara­dona, el porti tatuat a la cama?
En el cas de Lorenzo hi ha l’afe­git que va tenir l’opor­tu­ni­tat de conèixer-lo per­so­nal­ment, però la rea­li­tat és que tots els nens de Nàpols, l’hagin vist jugar o no, saben per­fec­ta­ment qui és Mara­dona perquè és pre­sent de forma per­ma­nent a totes les cases de la ciu­tat. A vega­des vaig pel car­rer i hi ha nens que em recor­den coses que ni jo recor­dava després de tants anys.
Té alguna anècdota que expli­qui qui és Mara­dona?
És difícil amb un únic epi­sodi. Però sí que em quedo amb el fet que era alguna cosa més que un fut­bo­lista, que la seva gran­desa la tras­lla­dava també al sec­tor social. Durant tants anys aquí va aju­dar moltíssima gent, i és cert que també va tenir alguns pro­ble­mes, però va ser un ambai­xa­dor incom­pa­ra­ble per a una ciu­tat com aquesta.
Era fàcil ser ell?
No, de cap manera. Des del pri­mer moment en què va posar un peu a Nàpols, va ser una per­sona amb la lli­ber­tat coar­tada perquè allà on tre­pit­java hi havia gent que l’acla­mava. Crec que hi havia moments en què ell hau­ria pre­fe­rit una cosa dife­rent, però al mateix temps tenia una capa­ci­tat impres­si­o­nant per assu­mir que tota aque­lla gent volia el millor per a ell i sem­pre va tenir un vin­cle molt espe­cial amb el poble.
Per a vostè era sen­zill ser juga­dor del Nàpols? Se sol dir que és una ciu­tat exces­si­va­ment apas­si­o­nada...
Molta passió i al mateix temps molta pressió. Però és un ambi­ent que et fa sen­tir millor del que pot­ser ets. Fins i tot a un fut­bo­lista medi­o­cre l’afició del Nàpols el fa sen­tir un dels millors. Després hi ha l’altra cara de la moneda, que és cert que tens la gent molt a sobre, però és una sen­sació posi­tiva.
La passió és la mateixa ara que fa trenta anys?
Entre els napo­li­tans sem­pre hi és perquè són gent extre­ma­da­ment vin­cu­lada al seu equip de fut­bol, però no sé si és tan forta com a la nos­tra època, en què tot era impres­si­o­nant.
Vostè va viure el pri­mer títol de lliga del Nàpols, l’any 1988...
Va ser una boge­ria. Més de sis dècades d’espera des de la fun­dació del club, gent que ho havia somiat tota la vida, però Mara­dona ens va can­viar l’estat d’ànim i només recordo la ciu­tat tenyida abso­lu­ta­ment de blau. No hi havia cap racó de Nàpols sense una referència a l’equip.
Con­si­dera que aque­lla victòria va ser més que fut­bol, per la dico­to­mia nord-sud que hi ha a Itàlia?
Era un fac­tor que era molt pre­sent a la soci­e­tat i també entre els fut­bo­lis­tes, evi­dent­ment. I de fet, crec que és un esce­nari que encara avui és real. Em sem­bla que és una dis­puta social que serà molt difícil de supri­mir a Itàlia.
Al Nàpols de Spa­lletti li veu cara de campió?
Par­lar d’un equip campió em sem­bla pre­ma­tur El que sí que crec és que és un equip amb bons fut­bo­lis­tes i amb un espe­rit d’equip que és evi­dent. Cre­uen en les idees de l’entre­na­dor i és un equip segur defen­si­va­ment i que com­pe­teix molt bé. I, a més, s’ha de reconèixer que ho estan fent en una situ­ació com­pli­cada, amb la pandèmia, amb lesi­ons, amb alguns fut­bo­lis­tes que han estat a la copa d’Àfrica. Veu­rem quin és el sos­tre de l’equip, però és veri­tat que trans­met bona sin­to­nia.
És un bon moment per pen­sar que poden eli­mi­nar el Barça?
És evi­dent que no és el Barça en què juga­ven Xavi, Ini­esta i Messi, però, més enllà del pre­sent, en aques­tes eli­mi­natòries euro­pees el pes de la història i dels equips hi és sem­pre pre­sent i fa que juguis amb una tensió dife­rent. Serà una eli­mi­natòria en què el Nàpols haurà de llui­tar moltíssim.
Li agra­den les com­pa­ra­ci­ons entre Mara­dona i Messi?
No m’agra­den les com­pa­ra­ci­ons en gene­ral perquè cada juga­dor té les seves carac­terísti­ques i la seva manera de fer. Par­lem de dos cam­pi­ons en majúscu­les i no té gaire sen­tit anar dient que un era millor o que l’altre era pit­jor. No em sem­bla neces­sari.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)