Braithwaite, Boateng o, anant-nos-en ja més anys enrere, Maxi López. La qüestió és que el Barça, històricament, no havia tingut gaire sort quan havia anat a buscar un davanter centre en el mercat d’hivern. També és cert que en poques ocasions apareixen gangues o jugadors pels quals pagui la pena fer un esforç a meitat de temporada per reforçar l’equip. I menys en la posició de davanter centre, la que el Barça buscava. Però aquest hivern l’ha trobat. A Londres, a l’Arsenal, d’on va aconseguir arrencar Aubameyang, emprenyat amb Mikel Arteta.

I el gabonès ha caigut de peu en l’equip blaugrana. Té el respecte dels companys i la confiança de Xavi. I una trajectòria que l’avala com a golejador. I ha vingut a Barcelona per seguir fent allò que se li dona bé, que és perforar porteries rivals. Imprescindible per al tècnic, Aubameyang va desencallar un partit que va tenir el Barça com a dominador però que l’Athletic, amb força suplents –Marcelino va pensar en la copa–, va tardar minuts a perdre-li la cara. De fet, el va anar a buscar en el segon temps, fent entrar Sancet i Williams, però llavors es va topar amb la genialitat de Dembélé, el jugador de les dues cares, amb detractors i defensors ara ja en cada partit al Camp Nou, amb una versió imperial de Pedri, que va dirigir amb mestratge l’equip i que va deixar per a la posteritat un túnel d’esquenes a Balenziaga que va fer aixecar la gent dels seients, i amb Luuk i el reaparegut Memphis que es van voler apuntar a la festa amb dos gols a les acaballes. Per cert, les dues assistències de Dembélé, que amb actuacions com la d’ahir segur que aconsegueix acabar amb els xiulets que encara s’escolten quan juga.

Xavi va donar descans a Frenkie de Jong i va suplir l’absència del sancionat Alba situant Dest a l’esquerra, ara que passa per un moment dolç. Alves va tornar a ocupar la banda dreta després de complir els dos partits de sanció. Mantenint la intensitat i la bona pressió dels últims partits, el Barça va ser recognoscible, però li costava acabar amb jugades clares tot el que era capaç de generar. A vegades, per errades en controls o per l’ordre de l’Athletic, durant molts minuts ben plantat sobre la gespa.

Gavi va enviar als núvols una bona passada de Ferran Torres per buscar rebentar massa la pilota i el valencià va fallar també en la rematada després d’un eslàlom espectacular d’Adama, imparable a la banda dreta. Ferran Torres, que fa moltíssimes coses bé, segueix desencertat de cara a porteria, però fa la sensació que, quan li entri la primera, es pot inflar a marcar. El Barça només havia pogut marcar gràcies al fet que Aubameyang va caçar un rebuig a una rematada de Piqué al travesser, malgrat que, durant el primer temps, va moure la pilota amb certa rapidesa i va fer una bona pressió, però va marxar al descans amb només un gol de diferència.

Amb el partit sense tancar, Xavi va decidir revolucionar-lo amb l’entrada de Dembélé i Frenkie de Jong. I el francès es va destapar. Va fer el segon en una fuetada espectacular i va assistir Luuk de Jong i Memphis en el tercer i quart gol. I mentre uns marcaven, Pedri flotava sobre el camp, filtrant passades, amagant la pilota als jugadors de l’Athletic, marcant el temps del partit i jugant al que ell volia. Va ser un recital superlatiu.

El Barça viu un moment molt dolç, per primer cop suma tres victòries consecutives, manté la quarta plaça i certifica que està en clara trajectòria ascendent. El Camp Nou torna a gaudir. Torna a il·lusionar-se.