Empat a res al Camp Nou. El pas a quarts de final el Barça se’l jugarà a Turquia la setmana vinent, la mateixa del clàssic al Santiago Bernabéu, que no és poca cosa. A l’equip ja li va tocar fer el mateix contra el Nàpols i se’n va sortir en una de les millors actuacions des que Xavi és l’entrenador.

El duel també va servir per certificar que a Europa ningú regala res. Ni en la Champions ni tampoc en l’Europa League, una competició que molts equips pretenen. I si el Barça vol aquest títol, l’haurà de suar de valent, se l’haurà de treballar. Dijous tindrà una prova ben difícil perquè el Galatasaray intentarà no desaprofitar aquesta oportunitat, que possiblement ni tan sols esperava. Ahir va saber resistir i va aprofitar-se d’un equip blaugrana al qual l’espessor li va arribar en el pitjor moment. És una petita desacceleració en la trajectòria ascendent de l’equip, però no cal encendre cap alarma. L’eliminatòria s’ha complicat, això és una evidència, però el Barça ha demostrat tenir prou arguments perquè no es dubti d’ell.

Xavi no mentia quan va avisar que faria rotacions en l’equip de cara a la visita del Galatasaray en l’Europa League. Fins a sis canvis respecte al duel contra l’Elx en la lliga va fer el tècnic blaugrana i l’equip ho va notar. Encara que gràcies a la seva bona feina té el gruix de la plantilla endollada, encara es nota quan falten algunes de les millors peces en l’onze. La suficiència amb què el Barça es va desfer del Nàpols en l’anterior eliminatòria i la bona dinàmica de l’equip potser van generar un excés d’eufòria en tots plegats abans de rebre el conjunt turc. Feia la sensació en l’ambient com si el Barça s’hagués cregut massa superior al seu rival abans d’hora. Com si no calgués que es jugués l’eliminatòria.

I al Barça, a hores d’ara, li cal humilitat i continuar treballant per tornar a recuperar el seu estatus a Europa. Possiblement hi va ajudar la situació del Galatasaray en la seva lliga, dotzè, però, i cal no oblidar-ho, imbatut en l’Europa League. Pot estar en hores baixes, però és un històric, i a aquests equips sempre se’ls ha de tenir respecte. I encara més si a la seva banqueta s’asseu Domènec Torrent, un entrenador que coneix a la perfecció el joc del Barça.

I en la primera meitat va saber neutralitzar a la perfecció els blaugrana, que a sobre hi van afegir una espessor mental i imprecisions com no es veien des de feia temps. La realitat és que pràcticament va ser un monòleg blaugrana però completament estèril. Molta possessió de la pilota però cap idea per trencar la defensa ordenada del Galatasaray. Alba intentava fer mal per l’esquerre però no trobava rematadors i Adama feia el mateix per la dreta però quan aconseguia marxar del seu defensor o bé es passava de frenada en la centrada o acabava sent refusada per la defensa.

Ferran Torres, que va començar com a referència i amb Memphis a la banda, no podia superar el marcatge dels centrals en cap moment i durant moltes fases va intercanviar la posició amb Memphis per veure si l’holandès tenia més sort. Precisament va ser Depay l’autor de les úniques rematades del Barça en el primer temps. En un bon llançament de falta i en una rosca des del vèrtex de l’esquerra. En totes dues jugades va respondre a la perfecció Iñaki Peña. Barça, pren-ne nota. Aquí hi ha un bon porter. El Galatasaray només va avisar un cop, mitjançant una jugada individual d’Aktürkoglü.

Xavi no ho veia gens clar i va retocar l’equip en el descans. Tres canvis de cop. Piqué per Araujo, imprecís en la sortida de pilota, Busquets per Nico, i Dembélé per Ferran Torres. Recuperava la fórmula de jugar amb dos extrems ben oberts a les bandes per obrir la defensa del Galatasary i desencallar el partit.

L’espessor, però, no desapareixia malgrat que amb Dembélé al camp feia la sensació que podia passar alguna cosa. En un partit amb poc ritme, les cavalcades elèctriques del francès eren un recurs per despertar el Barça. Però ja se sap que amb Dembélé tant pot sortir cara com creu, i les segones van predominar. Iñaki Peña es va tornar a lluir en un cop de cap de Busquets i en un xut des de la frontal de Frenkie de Jong. Els minuts anaven passant i el Barça era incapaç de trobar gaires escletxes en la defensa turca. Xavi pràcticament havia cremat totes les naus perquè també va fer entrar Aubameyang per Memphis, al qual val més no forçar després de la lesió, i l’afició semblava reclamar la carta Luuk de Jong quan aquest va sortir a escalfar. I Xavi va utilitzar-la just després que l’àrbitre anul·lés un gol del Galatasaray per fora de joc. No va voler trencar gaire l’equip i a qui va retirar va ser a Adama, passant Dembélé a la dreta i Aubameyang a l’esquerra. Abans de marxar del camp l’extrem de l’Hospitalet va fer una bona jugada per la dreta que va acabar amb una rematada al pal de Frenkie de Jong després d’un intent de xilena d’Aubameyang. Però no hi havia res a fer. La pilota no volia entrar. Tampoc ho va fer amb un xut d’Alba amb la dreta que va fregar el pal.

Els milers d’aficionats turcs presents al Camp Nou van fer onejar les banderes celebrant un empat que ni ells mateixos es creien. El públic del Barça, però, els va aplacar amb els seus càntics. Però la realitat és que els que van tornar a casa satisfets van ser els turcs. Es jugaran el pas a quarts a casa seva i no pensen posar-ho fàcil.