El 25 d’abril del 2004, Xavi va fer un dels gols més rellevants de la història moderna del Barça. També amb Laporta de president, l’equip, que en la jornada 18 s’havia arribat a situar a 18 punts del Madrid dels galàctics, va protagonitzar una remuntada memorable en la segona volta. L’episodi més recordat d’aquella temporada és el triomf al Bernabéu i, sobretot, el gol del terrassenc, que va donar la victòria als de Rijkaard (1-2). El globus de Ronaldinho a Xavi i el cop subtil del migcampista per sobre de Casillas ja formen part de l’imaginari culer.

La travessia pel desert havia estat tan llarga que molts aficionats van anar a rebre l’equip a l’aeroport, tot i que va ser impossible atrapar el València, que va ser el campió de lliga. Només dos anys després, l’equip va aixecar la seva segona Champions en una final amb sensacions agredolces per a Xavi. Aquella temporada va estar marcada per la lesió del lligament encreuat.

Semblances raonables

El clàssic de demà al Bernabéu té, doncs, algunes coincidències amb el de fa 18 anys. No només per Laporta i per Xavi –ara director d’orquestra a la banqueta i no a la gespa–, sinó per la sensació que aquest és un equip que, tot i que probablement no guanyarà la lliga, va cap amunt amb un estil recognoscible, jugadors amb ganes de menjar-se el món i un passat recent obscur, tant als despatxos com a la gespa.

El nou cicle

Aquella victòria va inaugurar una nova era en què guanyar al Bernabéu es va convertir precisament en això, en un clàssic. La temporada següent, Xavi va viure en directe els aplaudiments a Ronaldinho i la imatge de Florentino impotent a la llotja dient “vaya golazo” (0-3) quan el brasiler superava per segona vegada Casillas.

Però el millor encara havia d’arribar. El 2 de maig del 2009, Xavi, en el millor estat de forma de la seva carrera, va repartir quatre assistències en l’apoteòsic 2-6, la versió en colors del 0-5 de Cruyff i companyia el 1974.

Les temporades següents, Guardiola es va convertir en l’enemic públic número 1 de la central lechera. L’equip va encadenar dues victòries més en la lliga (0-2 i 1-3), una en la copa (1-2) i la de la Champions (0-2) amb Mourinho veient una conspiració internacional en l’expulsió de Pepe, jugant de mig centre l’endemà que Guardiola fes el seu discurs més memorable, en què es va referir a Mourinho com “el puto amo”.

Evidentment, Xavi també va viure grans decepcions, com el 4-1 abans de l’arribada de Guardiola. L’equip va haver de fer el passadís al Madrid, que ja havia guanyat la lliga. A més, el migcampista va acabar al carrer per haver protestat un penal que l’àrbitre de torn es va inventar. El seu debut a Madrid tampoc és per emmarcar. Van Gaal el va posar al camp en la segona part, però la golejada dels blancs va ser inapel·lable (3-0).

Els dos penals

Com a jugador, Xavi en va veure de tots colors, com ara el 3-4 del Tata el 23 de març del 2014, un partit marcat per un rècord que serà difícil d’igualar i de superar: dos penals a favor del Barça. I Ramos, per postres, expulsat.

L’últim partit de l’actual entrenador blaugrana al Bernabéu va ser el 25 d’octubre del 2014. Aquell dia, Luis Enrique va fer debutar finalment Luis Suárez, que arribava al Barça després de la polèmica sanció per la mossegada en el mundial a Chiellini. L’equip encara estava verd (3-1), però va acabar guanyant la lliga amb dos punts d’avantatge.