El partit ja feia minuts que s’havia acabat. Rakitic corria cap als vestidors en calçotets després de regalar la samarreta i els pantalons a la gent de l’espai d’animació. El Camp Nou ja estava mig buit, però encara ressonaven els crits de “Pedri, Pedri” en l’ambient. El jove canari estava atenent els mitjans damunt la gespa i diverses persones s’apropaven a ell per fer-li fotos. No cessaven els crits que corejaven el nom del nou líder d’aquest Barça, que ja és segon en la classificació gràcies a una nova obra d’art del canari. És una delícia veure’l jugar a futbol i cada dia que passa costa més endevinar quin és el seu sostre. El seu gol va servir per desnivellar el duel contra el Sevilla. Ell va marcar la diferència, perquè l’equip potser va estar menys incisiu que en partits anteriors, i també va topar amb un gran Bono sota els pals. És segon i continua a dotze punts del Real Madrid, amb un partit menys, però la pressió que haurien sentit els blancs si no els haguessin regalat els tres punts a Balaídos seria molt més gran. Això sí, queda molt clar que els de Xavi no tenen la més mínima intenció d’aturar-se i que lluitaran per la lliga fins al final. L’actitud i la fam, encomiables.

El Barça arribava amb velocitat de vaixell de creuer després de vèncer el Real Madrid al Bernabéu per 0-4, i l’aturada de la competició pels compromisos internacionals va ser una frenada en sec per a l’equip, que anava llançat. Per això i pel pes del rival, el Sevilla, Xavi va fer només un canvi respecte a l’equip que va golejar a Madrid: va fer entrar Alves per Eric Garcia, mentre que Araujo va recuperar la seva plaça a l’eix al costat de Piqué, incombustible. La resta, tot igual.

I la veritat és que l’equip no va abaixar el llistó respecte als últims partits. No van sortir gens adormits, ans al contrari. Van mantenir les ganes de mossegar des del primer minut i de mostrar-se superiors al rival a través del joc i la possessió. Ara bé, quan al davant tens un senyor equip com el de Lopetegui, a vegades les coses es compliquen. No tant a l’hora de defensar-se, perquè Ter Stegen va viure molt tranquil en aquesta primera meitat, però sí a l’hora de generar perill i avantatges per als davanters. Molt ben situat sobre el camp i potser un pèl més conservador que en altres duels, el Sevilla va saber mantenir a ratlla el poder ofensiu blaugrana i no va concedir gaires ocasions, malgrat que els de Xavi hi van insistir una vegada i una altra, sobretot per la banda de Dembélé, desequilibrant en l’un contra un, però no tan fi en la presa de decisions com en els partits anteriors.

Dues clàssiques diagonals de Ferran Torres buscant la rosca, una rematada de cap molt clara de Frenkie de Jong i un xut encreuat d’Auba aturat per Bono van ser les ocasions més clares en els primers 45 minuts, en què també es van demanar dos penals, un per cada equip. El Sevilla, per mans d’Araujo, i el Barça, per una agafada de samarreta de Koundé a Aubameyang quan es disposava a rematar. En cap de les dues jugades el VAR va intervenir. La primera part del Barça va ser bona, però calia un puntet més per acabar d’incomodar la ben ordenada defensa sevillista.

Calia veure si en el segon temps el duel tàctic es mantindria o bé hi hauria un canvi de guió. En els instants inicials semblava que li seguiria costant. El Sevilla fins i tot va generar algun contraatac amb perill i Rakitic, aplaudit pel Camp Nou, també va tenir el gol a tocar en un llançament de falta. Ferran Torres va estar a punt de marcar després d’una bona passada de Dembélé, però Bono va enviar el xut a córner i en el llançament el porter sevillista es va tornar a lluir en una rematada d’Araujo. El Barça hi insistia, Piqué va enviar una pilota al travesser i poc després Dembélé rematava malament des de dins de l’àrea. El Camp Nou, malgrat el fred, estava encès, empenyent els jugadors a buscar el gol que feia falta per desnivellar el duel i que, ara ja amb justícia, es mereixia el Barça.

I llavors va aparèixer el geni de Pedri. Que difícil serà evitar que se’l continuï comparant amb Iniesta, perquè no només recorda moltíssim el manxec governant els partits i movent-se pel camp, sinó que, a més a més, el canari s’està atrevint a buscar el xut, que no el té dolent. El seu gol d’ahir va recordar el que va fer al Galatasaray, però en aquest cas amb més dificultat, perquè les dues fintes que van aturar el temps i que a Turquia van ser dins de l’àrea, en aquesta ocasió va fer-les des de la frontal abans d’engaltar una rematada seca i ajustada al pal, impossible d’aturar per a Bono. La grada, els jugadors i la banqueta, començant per Xavi, van embogir. I amb raó. Per com va ser de descomunal el gol i per la importància que tenia.

Hauria pogut sentenciar el duel una rematada de cap de Ferran Torres, però el golàs de Pedri mereixia un final èpic, de resistència. Ja amb Gavi, Memphis i Nico a la gespa per afegir cames fresques i pulmons al partit, el Barça va saber aguantar contra un Sevilla que només es va rendir al geni de Pedri, el líder d’aquest Barça que cada dia que passa camina amb el pas més ferm.