Les últimes derrotes del Barça de Xavi i també alguns mals partits, com ara el 2-3 al camp del Llevant, tenien un fil conductor que ningú podia passar per alt, començant per Xavi Hernández, que prou ho va recordar ahir a la mitjanit després de l’heroica victòria al Reale Arena (0-1) contra un dels equips més incòmodes de la lliga. Abelardo, comentarista de Movistar +, i antic central del Barça també va ser qüestionat sobre els últims mals partits del Barça. Què li ha faltat? En els dos casos una de les explicacions va coincidir: Gerard Piqué.

Tàcticament, la presència del central (35 anys) havia esdevingut absolutament determinant no només per la seva experiència i per la seva qualitat intrínseca en el joc aeri i en la sortida de la pilota, sinó per un fet encara més rellevant, veure com avança la defensa i els seus companys, sobretot Eric Garcia i Araujo, que l’acompanyen sense temor de deixar l’esquena descoberta perquè la pressió esdevé harmònica a tot al camp. Sense ell, els dos joves centrals del Barça, que també s’estan doctorant aquesta temporada, tenen més recança a prendre tants riscos, ergo l’equip juga més llarg i pateix molt més, començant per Busquets, obligat a córrer cap enrere, com ja li havia passat amb els anteriors entrenadors.

Els àudios

El retorn de Piqué ahir, encara amb molèsties visibles, en un partit no a vida o mort però si vital per al futur més immediat de l’equip va coincidir amb una setmana que el jugador trigarà a oblidar. La polèmica dels àudios robats del mòbil del president de la RFEF, José Luis Rubiales, amenaçava de convertir aquest final de temporada en tot un calvari per al jugador, ja que a partir de les converses se l’ha acusat sobretot de cobrar comissions immorals d’una dictadura com l’Aràbia Saudita. Els mitjans de Madrid han viscut aquests dies pràcticament només d’aquesta polèmica, un fet que els ha permès passar de puntetes sobre l’espionatge de l’Estat espanyol a polítics, advocats i periodistes independentistes.

La primera conseqüència de tot l’enrenou són les xiulades constants que va rebre el jugador de l’afició donostiarra des del minut 1. La segona, com va dir Xavi, que el central va jugar més motivat que mai. “Aquestes coses li van bé pel seu caràcter, perquè sempre creix davant les adversitats”, va resumir Xavi.

La lesió

Malgrat tota la polèmica, Xavi no va dubtar a col·locar-lo al camp. Les doloroses derrotes contra l’Eintracht i contra el Cadis, sense ell, van esvair qualsevol dubte. Malgrat les molèsties a l’adductor va saltar al camp disposat a aturar dos gegants com Isak i Sorloth. Ja abans del descans es va tocar diverses vegades la part interior de la cuixa. El canvi semblava inevitable i Eric va escalfar a la banda molts minuts. Piqué, tot i això, va demanar de continuar al terreny de joc i durant 45 minuts va controlar els davanters locals i va tirar la línia defensiva cap endavant, com vol Xavi. En la segona part, com els seus companys, va ser sotmès a una pressió angoixant. No van ajudar tampoc els problemes físics d’Araujo i Alves, tots dos substituïts. Ell mateix va acabar demanant el canvi (81’) i Lenglet, poc fiable, va haver de resistir 20 minuts al costat d’Eric.

El desgast

Xavi, més sincer que mai, va admetre que l’equip no està preparat físicament per resistir 90 minuts de pressió alta, sobretot els defenses, obligats a defensar constantment al mig del camp i amb l’esquena descoberta. Sense citar noms, va recordar com havia jugat l’equip aquests últims anys. “Hem de pressionar amunt, ni quedar-nos al mig ni a baix, per això quedem fosos no per un tema de preparació física.” Piqué, amb 25 partits, és el defensa que més ha jugat al davant d’Alba i Araujo (24).