Dembélé ja situa Barcelona al mapa

Cinc anys després de la seva arri­bada, el Barça ha rega­lat a Dembélé el lle­gat de situar Bar­ce­lona en un mapa mut d’Europa, men­tre ell, el juga­dor capaç d’aco­llo­nar-nos amb un ros­tre d’ado­les­cent per­dut en una classe d’àlge­bra, ens ha creat una divisió lúdica entre els defen­sors i els detrac­tors: un fit­xatge antològic que deixa la mala tarda lon­di­nenca de Gas­part com una anècdota sense importància.

Així doncs, durant aquest lus­tre hem estat espec­ta­dors prèmium del procés madu­ra­tiu d’un ado­les­cent que ha pas­sat de mal­viure per jugar a la Play a pren­dre certs hàbits de pro­fes­si­o­na­li­tat, i, d’inten­tar reben­tar la caixa, a age­no­llar-se davant de Mateu Ale­many per atra­par una car­rera mala­gua­nyada. Dembélé era un des­propòsit i ara el tenim al punt de par­tida per començar quel­com.

A par­tir d’aquí, la con­tinuïtat del francès és per ser cau­te­lo­sa­ment opti­mis­tes pel fet dis­cu­ti­ble de tro­bar-nos amb un juga­dor amb certa madu­resa per­so­nal i conei­xe­dor ele­men­tal de la ciu­tat on viu. Per tant, és un bon inici perquè la insi­nu­ació sigui rea­li­tat i pas­sem de l’“a veure què” al “mira què ha fet”, o sigui, perquè la per­ma­nent sen­sació de tenir una bomba acabi amb una deto­nació sense pal·lia­tius: Dembélé ja no és pro­jecte de res perquè té l’obli­gació de ser part essen­cial amb ren­di­ment imme­diat.

A més, per con­ti­nuar amb el bar­ret d’opti­mista perquè estem a prin­cipi de tem­po­rada i cal fer de la neces­si­tat vir­tut, la seva reno­vació coin­ci­deix amb un canvi de rol a dins l’equip, no ha de cobrir el buit de Ney­mar perquè tam­poc l’espera ningú, i és pre­ci­sa­ment aquesta descàrrega de secun­dari de luxe, sumada a la fre­dor d’una afició esgo­tada per la seva acti­tud creep, que porta a pen­sar que sumarà de veri­tat quan menys se’l neces­sita pel sim­ple gust de con­ti­nuar sent absurd. I sí, teniu raó, lla­vors, reben­tarà la banca i ens cabre­ja­rem per haver-nos dei­xat pren­dre el pèl durant cinc anys com si fóssim més idi­o­tes del que som, però ja fir­mem aquesta empre­nyada ara mateix, i més si no perd la mirada d’haver fumat cama­mi­lla del Bages.