Els èxits noc­turns de la nos­tra joven­tut es ges­ta­ven en tar­des monòtones sense pers­pec­tiva de res, ocu­pant una residència de costa tot jugant a car­tes sense ritme, rei­te­rant con­ver­ses i conyes per remol­car un agost fei­xuc i mandrós, i allà, entre aques­tes bro­ques rove­lla­des, es ges­tava una nit antològica, una mati­nada ide­a­lit­zada amb els anys a ritme d’una cançó d’estiu amb gust de cer­vesa: Tonight, tonight, tonight, I wanna be with you tonight.

Aquesta nit és Kessié, arri­bant entre Lewan­dowski, Rap­hinha i Koundé, fent que ningú parli gaire d’ell. Encara més, quan es deba­ten les opci­ons a la medul·lar, el col·loquen a un nivell secun­dari, o sigui, ha acon­se­guit el con­text ideal per a un fit­xatge del Barça amb ambició de créixer i evi­tar caure als llimbs de la memòria: Kessié està cri­dat a ser un per­so­natge secun­dari esti­mat per l’afició que de mica en mica anirà pre­nent pro­ta­go­nisme per neces­si­tat, i si no ho asso­leix tam­poc serà un drama perquè ara mateix ningú li etziba la res­pon­sa­bi­li­tat de l’ave­nir de la tem­po­rada.

Ras i curt, a la vida és fona­men­tal arri­bar als llocs però encara és més impor­tant saber quan hi arri­bes, no és el mateix aparèixer en una festa en un punt àlgid en el qual no has par­ti­ci­pat i et sents estrany que fer-hi cap en el moment en què s’ha de crear i tens l’obli­gació de posar-hi pro­fes­si­o­na­li­tat escènica per aju­dar a l’orgasme gru­pal, i Kessié ha tin­gut la sort i l’encert de tro­bar el quan. Així doncs, el seu èxit depèn de ser una rèplica de Keita, Giuly o Adri­ano, fut­bo­lis­tes que no poden can­viar dinàmiques abso­lu­tes per­llon­ga­des en el temps, però que en una onada gua­nya­dora donen el plus sufi­ci­ent per tro­bar un equi­li­bri orques­tral, o sigui, Kessié no escriurà la gran novel·la del bar­ce­lo­nisme però pot posar unes notes a peu de pàgina excel­ses que facin d’un gran lli­bre un clàssic d’aquells que sal­va­guar­den el pas del temps amb un somrís de suficiència.