Xavi. L’any de la seva vida

Ha pas­sat de veure’s com l’únic sal­va­vi­des fia­ble quan tot s’enfon­sava amb el so des­ba­lles­tat d’una orques­tra fati­gant a ser el res­pon­sa­ble que l’equip “palanca” acom­pleixi amb les expec­ta­ti­ves cre­a­des després d’una severa ren­tada de cara de la plan­ti­lla. Poques vega­des a la vida dei­xes de per­ce­bre el mis­satge de fes el que puguis perquè hem de sal­var el cul, a rebre l’ordre d’asso­lir els màxims perquè no ens podem per­me­tre anar pel món tapant els forats del desai­gua.

Per tant, el repte és majúscul per a un entre­na­dor sense currículum tècnic més enllà de la pròpia excel·lència com a fut­bo­lista i la ren­tada de cara objec­tiva del curs pas­sat quan l’equip es veia amb pos­si­bi­li­tats. Però no ens enga­nyem, també sobre­vola al sub­cons­ci­ent la line­a­li­tat final on l’atmos­fera va que­dar impreg­nada per la letar­gia bur­gesa i insípida dels dar­rers anys de Bar­to­meu: Xavi va mos­trar un conei­xe­ment adi­ent del camí però en un moment deter­mi­nat els peus li varen que­dar engan­xats a les are­nes move­dis­ses dels vicis adqui­rits.

A par­tir d’aquí té a davant seu l’any de la seva vida a títol d’entre­na­dor, ell ho sap, ho sent, i gau­deix d’aquesta res­pon­sa­bi­li­tat amb el sen­ti­ment de ser un afor­tu­nat, perquè depe­nent d’aquesta tem­po­rada la car­rera de Xavi serà llarga gràcies a una legi­ti­mi­tat gua­nyada a còpia de victòries, o es que­darà atu­rada a mig camí perquè no va ser capaç de fer explo­tar la revo­lució duta a terme a còpia de “palan­ques”, dis­cur­sos seduc­tors, i el telèfon fer­vent de Mateu Ale­many.

En defi­ni­tiva, està com Guar­di­ola el 2008 amb l’única diferència que ara la pressió és més gran, l’equip no és tan potent i, sobre­tot, hi ha una neces­si­tat impe­ri­osa de gua­nyar perquè el club només es pot sos­te­nir econòmica­ment des de la victòria, un relat esti­mu­lant en un club com el Barça, que sem­pre ha tirat enda­vant a pesar de la der­rota. Així doncs, molta calma, Xavi és valent, li agra­den els rep­tes, i ara només hi ha lloc per als que no tenen por de morir a mitja par­tida: comença l’espec­ta­cle.