Ter Stegen acumula 624 minuts sense rebre un gol en la lliga. Ahir contra l’Inter el Barça en va encaixar tres en noranta minuts, i encara n’haurien pogut ser més. En la lliga el Barça només ha rebut un gol en vuit partits. En la Champions n’ha encaixat set en la meitat d’enfrontaments. No ha aconseguit deixar la porteria a zero en cap partit de la fase de grups, ni tan sols contra el Viktoria Pilsen. La comparació explica bé per què el Barça és líder a l’Estat i per què està en una situació límit a Europa.

En la Champions els errors es paguen caríssims i contra l’Inter se’n van cometre massa. Una errada de Gerard Piqué i una altra de Sergio Busquets van costar dos gols i condemnen un Barça que ajorna la seva eliminació però que necessita ara un autèntic miracle per ser equip de vuitens de final. Els dos capitans, retratats en la fotografia de dos dels tres gols i el Barça, a la vora del precipici. Només que l’Inter guanyi el seu partit contra el Viktoria Pilsen en té prou per classificar-se encara que el Barça sumi els pròxims sis punts, perquè té el goal average perdut contra els de Simone Inzaghi.

El Barça i Xavi estan en una situació similar a la de la temporada passada contra el Benfica. Aquell dia el Barça va ser incapaç de fer un gol a l’equip portuguès (0-0) i allò va significar cavar la seva fossa. Ahir l’equip en va marcar tres i el resultat és el mateix. El Barça està virtualment fora. Aconseguir marcar tres gols a un equip de l’ofici i la solidesa de l’Inter i que valgui per tan poc és molt dur de digerir.

El Barça va tornar a demostrar que és un equip tendre per rendir al màxim nivell. L’equip té fonaments per créixer moltíssim durant la temporada, però la Champions és un tren que no espera. El Bayern i l’Inter han demostrat ser equips molt més madurs a hores d’ara. Les “palanques” i els fitxatges han ajudat a veure una millor versió de l’equip, però encara no és suficient per caminar amb el cap alt per Europa. Si el Barça torna a quedar fora dels vuitens de final per segona vegada en dos anys, serà el segon cop que passi en tota la història del club. Va passar en les temporades 97/98 i 98/99 amb Van Gaal i tornaria a passar ara amb Xavi. És l’escenari més probable i és una situació que un club com el Barça no es pot permetre, ni per història ni per calers. Tenir Lewandowski a la plantilla i que ni així sigui suficient fa mal.

Tàcticament el Barça no va estar malament, però defensivament sí. Les baixes de Kounde, Araujo i Christensen han arribat en el pitjor moment de la temporada. I això que Eric va fer un partit notable, però l’Inter va castigar moltíssim cada vegada que va trepitjar l’àrea del Barça. Un Inter sense Lukaku ni el Tucu Correa.

Xavi va jugar amb línia de tres al darrere perquè Sergi Roberto saltava sempre que podia al mig del camp. Eric i Piqué van intercanviar-se els perfils i Gavi i Pedri van moure’s bé per la zona de la mitja punta. El Barça va trobar escletxes en el mur de cinc homes [Dumfries, Skriniar, De Vrij, Bastoni i Dimarco] plantejat per Inzaghi i va marcar tres gols. El primer, el de Dembélé, va significar el deliri. S’havia fet el més difícil. Però ningú sospitava que el Barça es dispararia al peu amb dos errors imperdonables en la segona meitat. Piqué es va empassar una pilota àeria i Barella va fer la resta en l’acció de l’empat i Busquets va perdre una pilota clau en l’acció de l’1-2, Çalhanoglu va activar Lautaro i l’argentí va demostrar el seu talent: control, retall a Eric i barraca.

Si el gol de l’empat havia fet mal, el segon gol de l’Inter va ser una estocada mortal.

El Barça va recórrer a l’orgull i va tornar a igualar el marcador encara en dues ocasions més, amb dos gols de Lewandowski, el primer amb un xut que va tocar en Bastoni i va despistar Onana i, el segon, amb una enorme rematada de cap. Però res. Abans Gosens havia tornat a colpejar en un servei llarg d’Onana i una bona acció de Lautaro.

Molt cor, molta energia positiva d’un Camp Nou ple fins a dalt i que va animar com en les grans ocasions, però la mateixa decepció de sempre en els últims anys. I ara el Bernabéu, quina mandra.