El Barça està perdut ara mateix. Fa dues setmanes que està fora de pista, sense veure el camí, i no s’hi troba. La tendència dels darrers duels –Mallorca, Celta i els dos contra l’Inter– ja va mostrar un conjunt completament desorientat que ahir contra el Real Madrid va continuar deambulant. Amb el lideratge en joc, l’equip entrenat per Xavi Hernández va tornar a oferir una versió descoratjadora i no va ser capaç de presentar batalla al conjunt blanc, al qual no va fer ni pessigolles i contra el qual va sortir derrotat (3-1) amb justícia. No va competir i la sensació que desprèn el grup culer és d’involució, després d’un bon inici de campanya, en què va acumular golejades a favor i actuacions estimulants, com la protagonitzada al feu del Bayern, tot i perdre 2-0. Allà, a Baviera, semblava que, tot i quedar-li recorregut, era a prop dels potents del Vell Continent, però els esdeveniments recents ho han esvaït tot plegat i els de Xavi s’han desviat del full de ruta.

Tampoc no s’entreveia el Santiago Bernabéu, la casa d’un Real Madrid sòlid i fiable, que només ha cedit un punt en la lliga, com el millor escenari per rescabalar-se després de la decepció en la Champions League d’entre setmana. I és que, a la llosa que suposa el mal moment futbolístic, el conjunt culer hi va afegir més pes amb la virtual eliminació europea, i al feu madridista es va veure un equip mancat d’arguments, però també de personalitat, i potser també de confiança. Pel que fa al joc, el Barça va mostrar els mateixos problemes en atac dels darrers dies: nul·la capacitat per connectar amb els interiors entre línies, en què van jugar Pedri i Frenkie de Jong i Gavi va ser suplent; circulació molt lenta, amb la qual li va ser impossible moure un rival que se sent còmode tancat a prop de la seva àrea, i amb l’única resposta, com acostuma a ser habitual, d’aferrar-se a la inspiració dels seus extrems, Raphinha i Dembélé, que van passar pràcticament de puntetes pel camp, incapaços l’un de superar Mendy i l’altre, Carvajal.

També, a l’altre bàndol, el Madrid es va entregar als seus futbolistes de banda, Vinicius i Valverde, encara que els duels que van tenir ells van ser força més desiguals, emparellats l’un amb Sergi Roberto i l’altre, amb Balde, els escollits per Xavi als laterals d’una defensa que van completar Eric i el retornat Koundé. De fet, d’ells dos, de Vinicius i Valverde, van néixer les dues dianes dels blancs en la primera part, que van decantar l’enfrontament i, de retruc, van destapar carències defensives dels blaugrana. El guió en aquest primer acte va representar un Madrid dominador, tot i ser el Barça qui tenia la pilota. El conjunt dirigit per Carlo Ancelotti es va organitzar al darrere, esperant el moment per sortir al contraatac i fer mal a un grup culer que, a més d’atacar sense idees, ho fa desendreçat, cosa que li repercuteix quan hi ha una pèrdua i ha de defensar. Ahir el Madrid hauria pogut fer molta més sang, però no va acabar d’estar fi en les transicions i, malgrat tot, va marcar dues dianes en mitja hora. La primera (12’) la va anotar Benzema, culminant un contraatac impulsat per Kroos, al qual Busquets, superat un altre dia en un context de molts espais a la medul·lar, no va aconseguir frenar. El mig centre alemany, que es va exhibir, va activar Vinicius a l’esquena de Sergi Roberto, el brasiler va galopar fins a topar amb Ter Stegen, però el refús del porter va caure als peus de Benzema, que ben sol va fer l’1-0. La segona (35’) va arribar precedida d’una errada d’Eric, que va pentinar una pilota sense perill, la va enverinar, ja que va superar per dalt Koundé, i el Madrid va armar una jugada que va acabar amb el 2-0 de Valverde.

I quan el col·lectiu no funciona, com és el cas, cal recórrer a les individualitats, encara que en aquest Barça, ara mateix, tothom està baix. Ni Pedri ni Lewandowski, els futbolistes amb més caràcter futbolístic, van ser capaços de rebel·lar-se, arrossegats per la dinàmica, i ningú va destacar. Tampoc De Jong, que, titular en la lliga un mes després i amb l’oportunitat al davant de reivindicar-se, no va tenir cap pes en 90 minuts. Sí que en van tenir els canvis, sobretot Gavi, Ferran Torres i Ansu Fati, que van virar l’esdevenidor d’un segon temps en què el Madrid es divertia en espera del tercer, entre “olés” i càntics burletes d’“a l’Europa League” de la graderia i un gol de Benzema anul·lat per fora de joc. Ansu Fati va provar Lunin, relleu del lesionat Courtois, a qui el Barça tampoc va ser capaç d’exigir gaire cosa, i poc després va signar una jugada individual amb la qual va assistir Ferran (83’), que va escurçar distàncies.

El Barça es va animar i fins i tot va vorejar l’empat en l’acció següent, amb una rematada de tisora de l’omnipresent Ansu que va llepar el pal, però tot plegat va ser un miratge. Quan semblava que l’equip blaugrana podria finalitzar el duel posant contra les cordes els madridistes, el VAR va advertir l’àrbitre d’una trepitjada d’Eric a Rodrygo dins l’àrea i, després de mirar-s’ho, va decretar penal. El mateix Rodrygo (92’) va transformar la pena màxima i va desfermar la indignació dels jugadors culers, que, poc abans, havien vist com, en una acció similar a l’altra àrea en què Lewandowski va anar per terra, cap dels col·legiats hi va apreciar res punible.