Per a Robert Lewandowski no hi ha partits tràmit. Ell puja al quadrilàter i pega. Pega fort. Castiga dur el rival sense importar-li els galons del seu oponent ni el context. Tant fa si juga contra un equip de la 1a FEF o un clàssic en una final de la supercopa. La seva obsessió és el gol, i ell pega. Sancionat contra el Getafe i el Girona en la lliga, Xavi tenia clar abans del partit que el crac polonès havia de jugar la copa contra el Ceuta. Una visita allunyada del glamour a un estadi amb capacitat per a poc més de 6.000 espectadors, un terreny de joc de dimensions reduïdes i un feixuc partit entre setmana després de la pujada d’adrenalina de la supercopa i després d’un viatge pesat en avió fins a Màlaga i després en helicòpter fins a Ceuta. El fort vent que va bufar a l’hora del partit i que va dificultar encara més la pràctica del futbol a l’Alfonso Murube encara ho feia tot més costerut. Però quan Lewandowski s’enfunda les botes, Xavi i el Barça poden estar tranquils. Tomás Mejías va constatar que ell no. Doblet del polonès i cap a casa. Seu va ser el 0-2 després d’un error flagrant de Robin i una recuperació de Kessie, i seu va ser també l’últim gol del partit, el cinquè. Perquè, en efecte, a Lewandowski tampoc li importa que l’eliminatòria estigui resolta i que el seu equip ja hagi marcat quatre gols. Ni li importa el resultat ni el minut. Ell pega. Militao? Ell pega. Robin Lafarge? Ell pega. Un ésser merament competitiu.

Lewandowski és un home abraçat a la professionalitat. Viu de la seva voracitat. Per a Raphinha, en canvi, el partit a Ceuta va ser un viatge al passat. Quan als seus orígens al Brasil jugava en camps humils. Raphinha és un futbolista forjat al carrer i va sentir-se còmode a l’Alfonso Muribe. Seu va ser el 0-1 amb un bon xut enroscat que Mejías va arribar a tocar però no amb prou fermesa. I seva va ser també la centrada a Kessie en el 0-4. L’ivorià també torna de Ceuta reforçat. Dues assistències en els dos primers gols i diana en el quart, de cap.

El tercer gol del Barça en el partit va portar la signatura d’Ansu Fati, un altre enamorat de la pilota. Per a ell tampoc existeix cap partit lleig. Va entrar en el minut 60 i en el 70 ja havia deixat la seva petjada. Jugada individual plena de verticalitat i barraca. Bona conducció, bon driblatge sobre Alain i gran xut al pal llarg, lluny de l’abast de Mejías.

Per a Ferran Torres potser tampoc importa el context i el rival, però sí que sembla pesar-li la motxilla. Carrega quilos i quilos de pressió i la seva autoestima continua estant molt baixa. No va fer un bon mundial, no és titular en aquest Barça i tampoc aprofita les oportunitats que li continua donant Xavi. El partit contra Ceuta era un partit per créixer individualment, però Ferran torna encara més ferit. No va jugar ni un sol minut en la final de la supercopa contra el Real Madrid i ahir contra el Ceuta no va sumar.

El Barça va afrontar el partit amb cinc mundialistes en l’onze inicial: Lewandowski, Raphinha, Ferran, Jordi Alba i Eric Garcia. Bons minuts d’Eric. Minuts de reconfort personal. Sap millor que ningú que Araujo, Kounde i Christensen l’allunyen de la titularitat avui dia, però deixar-se anar no és una opció correcta, i el partit i la mentalitat d’Eric ahir van ser els que exigia la situació. No va ser el cas de Ferran.

Escarmentat per l’ensurt del dia de l’Intercity, el Barça va guanyar amb suficiència. No va ser un partit fàcil perquè el Ceuta va jugar amb les línies molt juntes. Però el poder a les àrees va ser determinant. L’error de Robin Lafarge en el 0-2 va desconnectar el Ceuta. Xavi fins i tot es va permetre el luxe de fer debutar en partit oficial amb el primer equip el juvenil Ángel Alarcón. Va jugar els últims deu minuts, amb el dorsal 38 a l’esquena, substituint Raphinha. Premi per al nano.