Franck Kes­sie va arri­bar lliure aquest estiu després de fir­mar una gran tem­po­rada amb un Milan campió d’Itàlia. Un per­fil dife­rent de l’ADN Barça que li va fer rebre el qua­li­fi­ca­tiu de “nou Keita”. El seu rol durant la tem­po­rada havia estat secun­dari, fins que les lesi­ons li van obrir la porta. Pri­mer va ser l’esquinç de Bus­quets i, després, el tren­ca­ment mus­cu­lar de Pedri. Kes­sie es con­so­li­dava en l’onze arran de les bai­xes i va com­plir, sense bri­llar, però fent una feina bruta molt valo­rada per Xavi, que aplau­dia la constància de l’ivorià. “Vaig triar el camí del tre­ball per demos­trar el que soc capaç de fer”, deia el mig­cam­pista en aquest diari fa uns dies.

Amb la baixa d’última hora de Pedri, tot­hom espe­rava que Kes­sie tornés a ser el quart mig­cam­pista con­tra el Madrid. Sor­presa. Ocu­pava el seu lloc Sergi Roberto. I el de Reus va com­plir amb una actu­ació excel·lent. Ell va ser l’autor del gol de l’empat quan el Barça més ho neces­si­tava i va ser omni­pre­sent, recu­pe­rant pilo­tes i gene­rant espais a la resta d’ata­cants. Però Xavi va deci­dir can­viar-lo i fer-hi entrar Kes­sie. L’ivorià tenia el repte d’inten­tar igua­lar l’enorme ren­di­ment del de Reus en els prop de 15 minuts que fal­ta­ven. El cert és que l’exju­ga­dor del Milan ha sig­nat bones actu­a­ci­ons, però també minuts tes­ti­mo­ni­als i sense trans­cendència. Ahir va deci­dir con­ver­tir-se més que mai en Il Pre­si­dente, el sobre­nom que rep per haver apar­cat a la plaça de pàrquing del pre­si­dent del Milan.

Ningú l’espe­rava. Si hagués vist una groga a Bil­bao, no hau­ria jugat el clàssic. Però Kes­sie va estar en el lloc i en el moment opor­tuns, pre­pa­rat per rema­tar la cen­trada de Balde. Molta res­pon­sa­bi­li­tat: un clàssic, minut 92, 95.000 per­so­nes al teu vol­tant pen­dents de tu i mitja lliga al teu peu dret. Zero ner­vis. L’ivorià va rema­tar a la per­fecció, ajus­tant la pilota, i va fer embo­gir tot el bar­ce­lo­nisme.