El perfil d’algú com a futbolista no té perquè traslladar-se a quan es fa entrenador. Hi ha casos paradigmàtics com el Javier Clemente, un dels tècnics més pragmàtics i defensius, que com a jugador tenia talent i era ofensiu, o el de Gennaro Gattuso, que era al revés, més aviat destructor i útil sense pilota, i com a preparador vol ser protagonista i proposa atacar. Sí, però, que és el cas de Xavi i Míchel, que volien la pilota quan jugaven i també la volen ara que entrenen per als seus equips. El de Terrassa va ser el pilot del Barça al mig del camp gairebé dues dècades i, pràcticament, només ha mamat un joc en què la prioritat és agredir futbolísticament el rival amb l’esfèrica. El de Vallecas va jugar en clubs més modestos i va fer gran part de la seva carrera al Rayo Vallecano, però també va passar per l’Almeria, el Múrcia i el Màlaga i ha tastat altres estils. Malgrat tot, mitjapunta esquerrà i fi, quan més danyós podia ser era quan entrava en joc, i això mateix vol per al seu conjunt.

Xavi, ara amb 43 anys, i Míchel, amb 47, tenen trajectòries que van coincidir, encara que no es registren gaires enfrontaments entre els dos, ja que l’ara preparador del Girona va jugar diverses campanyes a segona divisió A. En total, sis vegades es van veure les cares; Xavi, sempre amb el Barça i Míchel, quatre vegades amb el Rayo Vallecano i dues amb el Múrcia. I el bagatge no és tan desigual com es podria esperar: tres victòries per a Xavi –3-0 i 0-2 contra el Múrcia (2003/04) i 4-0 contra el Rayo (2011/12)–, dues victòries per a Míchel –2-1 (2001/02) i 1-0 (2002/02) amb el Rayo– i un empat –1-1 entre Rayo i Barça (2001/02)–. Com a entrenadors, només es registra un precedent entre ells, el duel de la primera volta d’aquesta temporada a Montilivi que el Barça va guanyar (0-1).