Quan tenia 13 anys, amb un acte d’inconsciència, vaig rega­lar un cromo d’en Guar­di­ola a una noia que m’agra­dava men­tre li deia que escoltés el Dis­si­mu­lat d’Els Pets. Ella era en una botiga de lla­mi­na­du­res al car­rer de la Creu de Girona, jo pas­sava acci­den­tal­ment amb uns amics i, en veure-la a dins, vaig fer ser­vir l’excusa del cromo per donar-li una con­versa àrida en què ella va elo­giar hiperbòlica­ment el físic del de Sant­pe­dor en con­tra­po­sició el·líptica a la meva cara d’ado­les­cent nihi­lista. Un error de càlcul.

Ella no ho sabia, però els caps de set­mana sem­pre em movia pels camps amb els braços arque­jats i engan­xats al pit men­tre bus­cava la pas­sada curta a un toc com feia en Guar­di­ola, cer­cant el gest precís amb la pilota per sen­tir-me direc­tor d’una orques­tra par­ci­al­ment des­a­fi­nada. Tots volíem ser Guar­di­ola, era el James Dean de la nos­tra gene­ració, l’espe­rança que es podia ser català i tri­om­far en el Barça, i, per això, els que jugàvem en la seva posició donàvem ins­truc­ci­ons als nos­tres com­panys movent hiperbòlica­ment els braços com feia ell. Tam­poc teníem clar què volíem dir però aque­lla ges­ti­cu­lació de qui demana més movi­ment ens feia sen­tir parts d’un somni com­par­tit amb qui teníem engan­xat a l’habi­tació, una fan­ta­sia que sentíem real quan picàvem la pilota per sota per sal­tar una línia de pressió i la col·locàvem als peus d’un com­pany: fèiem de Guar­di­ola.

A més, per aca­bar d’arro­do­nir la història, molts nens ens vam assa­ben­tar de qui era Tar­ra­de­llas amb el “Ja la tenim aquí” a la plaça de Sant Jaume, la nos­tra pri­mera gran con­nexió històrica d’un país que tenia el Barça com a seu on dipo­si­tar espe­ran­ces col·lec­ti­ves, i que veia en Guar­di­ola un símbol més d’una nova gene­ració dis­po­sada a men­jar-se el país com feien els Lluís Gavaldà, Miquel Calçada, Mont­ser­rat Roig o Quim Monzó: en Pep era una Cata­lu­nya amb ganes de ser Cata­lu­nya i per això era el més nos­tre del dream team.

Per cert, a mode de repa­ració per­so­nal i de memòria històrica, aquesta noia del cromo ara és la meva dona i tenim qua­tre fills que al·luci­nen amb en Guar­di­ola entre­na­dor. No té importància, ja ho sé, però és la Cham­pi­ons que mai tindrà en Guar­di­ola perquè, entre altres coses, els cabells tipus ger­mans Gallag­her can­tant Won­derwall els tinc jo.