Stòitxkov ens va donar el primer porro

El meu entorn vam rebre una edu­cació con­ver­gent en què la urba­ni­tat anava lli­gada al fet de rea­fir­mar la posició labo­ral de la família dins un con­text social con­cret. S’ha d’enten­dre i saber lle­gir segons les cir­cumstàncies de l’època. El país crei­xia, la gene­ració nas­cuda als cin­quanta tenia una vida molt millor que la de la seva infan­tesa, i nosal­tres érem el pro­ducte per­fecte per rea­fir­mar l’europeïtzació abso­luta de la soci­e­tat: havíem d’estu­diar, tenir bons amics, i sobre­tot ser edu­cats per poder anar a tot arreu.

Així doncs, enmig d’aquest con­text glo­bal en què les for­mes ana­ven lli­ga­des amb el fons, Stòitxkov era el nos­tre club de strip­te­ase, el pri­mer porro, la blasfèmia ben dita en el moment precís, o sigui, el desig d’esta­far Hisenda per gas­tar-te els diners a les bar­ra­ques d’una festa major. Per tant, en una soci­e­tat obses­si­o­nada a no per­dre la mesura de la vida pública, Hristo era un mal­fac­tor ido­la­trat on els anhels repri­mits esguar­da­ven el moment de córrer les cor­ti­nes per donar camp obert a la lli­ga­cama de la vida pri­vada. Quan queia la nit, tots vivíem com Stòitxkov sal­tava al camp: no hi havia marge per als pre­so­ners.

A par­tir d’aquí, més enllà de l’èxit espor­tiu, la història d’amor amb Stòitxkov va ser tòrrida i sense mati­sos perquè els cata­lans neces­si­tem abraçar l’ins­tint romàntic que ens torna vis­ce­rals, i ell ens va exi­gir ser sal­vat­ges, male­du­cats, i a dei­xar apar­cat a l’àmbit labo­ral el llen­guatge hipòcrita d’allò política­ment cor­recte. Així doncs, la tre­pit­jada a Uri­zar Azpi­tarte va ser l’acte simbòlic d’un descàrrec moral; els insults a la llotja amb un Núñez hieràtic, la força del soci dem­peus ver­sus el poder aristòcrata de la direc­tiva, i les seves nits al Ber­nabéu, la cer­ti­fi­cació que per pri­mera vegada el Madrid ens mirava amb la por de qui veu David pre­nent la mida d’un gegant sever.

En defi­ni­tiva, Hristo va ser auto­es­tima, va ser sang, foc, i un crit robust de bèstia des­fer­mada de qui està dis­po­sat a defen­sar la seva iden­ti­tat con­tra un ene­mic amb majo­ria: Stòitxkov va haver de venir de la comu­nista Bulgària per ense­nyar-nos com ha de cami­nar un culer pel món. Un dels nos­tres, sem­pre un dels nos­tres.