Barça

L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’

Bakero

Què merdes un ‘beatle’? Jo vull ser en Bakero!

Qual­se­vol relat espor­tiu neces­sita èpica perquè l’emo­ti­vi­tat sigui la lla­vor de l’eter­ni­tat, i l’heroica del dream team la posava José Mari Bakero, l’home que va curar trau­mes sal­tant entre una legió ale­ma­nya amb la fe del que des­co­neix l’impos­si­ble. Per això és Bakero qui t’empor­ta­ries per cre­uar un Ebre far­cit de fat­xes, a qui tru­ca­ries les mati­na­des de temors insen­sats sense dia­ze­pans a prop, i qui faries tro­tar al cos­tat d’en Clint Eastwood men­tre bus­quen el xèrif cor­rupte que mal­tracta les pros­ti­tu­tes del saloon.

El nos­tre capità era l’ànima del sol­dat cai­gut dem­peus, l’amic retro­bat d’aquell equip, el líder unànime que empa­rava una afició que el va cano­nit­zar en vida després del gol de Kai­sers­lau­tern, i que va rebre d’ell la genètica que anys després hem iden­ti­fi­cat com a pròpia: la pas­sada enrere per engen­drar un nou espai, el toc curt per dina­mit­zar la pos­sessió, l’arri­bada de la segona línia apro­fi­tant els buits cre­ats pels davan­ters, i el con­ven­ci­ment que l’ins­tint de super­vivència, la pugna al mig del camp, i l’afany de per­sis­tir enmig del com­bat poden anar acom­pa­nyats d’una tècnica depu­rada i una intel·ligència tàctica supe­rior a la resta. Ras i curt, com les seves tran­si­ci­ons, Bakero era el dream team i el Barça del futur.

A més, Bakero ho tenia tot perquè estètica­ment repre­sen­tava aquell fut­bol dels noranta allu­nyat de la metro­se­xu­a­li­tat post­mo­derna. No calia ser atrac­tiu de revista, por­tar el cabell rasu­rat per un bar­ber mains­tream, cami­nar com un model de pas­sa­rel·la amb posat de perxa, ni tenir l’altura de por­ter de dis­co­teca per ser eri­git com a ídol de mas­ses. Bakero seduïa perquè sal­tava al Camp Nou com si estigués jugant un par­tit prop del vell Atotxa, i aquesta pro­xi­mi­tat estètica amb la nor­ma­li­tat feia que als quinze anys quan em vaig negar a tallar-me el cabell i em deien “Vols ser un beatle?”, jo res­pongués amb la veu de l’ànima: “Què mer­des, un beatle? Jo vull ser en Bakero!”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)