Dol en el fut­bol per la mort de Luis Suárez Mira­mon­tes (la Coru­nya, 1935), amb 88 anys, a Milà. Figura del Barça, va gua­nyar dues lli­gues, dues copes i dues copes de Fires en les set tem­po­ra­des com a blau­grana, abans d’anar-se’n a l’Inter de Milà, amb què va gua­nyar dues copes d’Europa i tres lli­gues. També va ser com a blau­grana que va gua­nyar la Pilot d’Or, el 1960 –pio­ner abans que Cruyff, Stòitk­xov, Rivaldo, Ronal­dinho, Messi i Alèxia Pute­llas–, i era l’únic fut­bo­lista de l’Estat espa­nyol que havia gua­nyat fins que Alèxia en va acu­mu­lar dues (2021 i 2022). Lui­sito Suárez també va gua­nyar l’Euro­copa el 1964.

Mig­cam­pista ofen­siu, el gallec va començar jugant en el Depor­tivo i, el 1954, va fit­xar pel Barça, després que Kubala hagués acon­se­llat als res­pon­sa­bles del club que el fit­xes­sin, després de veure’l en un par­tit a les Corts en què Suárez debu­tava a pri­mera, amb només 18 anys. Va començar alter­nant la presència en el pri­mer equip i el filial i Domènec Bal­ma­nya va deci­dir posar-lo defi­ni­ti­va­ment com a titu­lar. Però va ser Hele­nio Her­rera qui va mar­car la seva eclosió. Pri­mer, a Bar­ce­lona i, després, a Milà. Perquè el Barça, en crisi econòmica i ins­ti­tu­ci­o­nal, va deci­dir ven­dre una de les seves grans figu­res, que com­par­tia pro­ta­go­nisme amb Kubala. Amb el club blau­grana, el gallec va jugar 216 par­tits i va mar­car 112 gols. Va gua­nyar tots els títols, però se li va esca­par la famosa copa d’Europa del 1961, en la maleïda final a l’estadi Wank­dorf de Berna con­tra el Ben­fica (3-2), cone­guda com la dels pals. Aque­lla final va ser l’últim capítol de Suárez amb el Barça, que va ven­dre’l a l’Inter per 25 mili­ons de pes­se­tes. Un traspàs que era rècord en aquell moment, però que no va ser ni de bon tros una solució econòmica i que, amb el pas del temps, es va assu­mir com un fracàs espor­tiu. Suárez tenia 25 anys i l’oferta que li va fer l’Inter era impos­si­ble d’igua­lar per un club endeu­tat. El gallec va anar per­so­nal­ment al des­patx del pre­si­dent de la junta ges­tora, Julià de Cap­many, per dema­nar-li que el deixés mar­xar. L’ope­ració es va con­su­mar el 26 de maig del 1961, just cinc dies abans de la final de la copa d’Europa de Berna.

A l’Inter, la figura de Suárez es va con­ver­tir en lle­genda. Hi va jugar 328 par­tits, va mar­car 54 gols i va alçar dues vega­des la copa d’Europa, el 1964 con­tra el Madrid (3-1) i, en una petita ven­detta per­so­nal, el 1965 con­tra el Ben­fica. Un dels seus grans admi­ra­dors va ser, pre­ci­sa­ment, un dels seus grans adver­sa­ris als ter­renys de joc, Alfredo Di Ste­fano, que el va bate­jar com l’arqui­tecte per la seva capa­ci­tat de crear joc a la zona ampla. Lui­sito va pen­jar les botes a la Samp­do­ria. Va començar la car­rera com a entre­na­dor a Itàlia, va diri­gir el Depor­tivo i va ser selec­ci­o­na­dor espa­nyol i ha estat sem­pre molt vin­cu­lat a l’Inter. Es va ins­tal·lar a Milà, on sem­pre ha estat molt més reco­ne­gut, i, de fet, va ser el club neraz­zurro que va anun­ciar la mort.