Fi

Els cata­lans som espe­ci­a­lis­tes a des­truir èpoques glo­ri­o­ses amb ender­rocs antològics, com si fos impres­cin­di­ble posar el punt final a un festa memo­ra­ble amb cadàvers a la pis­cina, ferits al celo­bert i un gos udo­lant a una ter­rassa coberta d’ampo­lles tren­ca­des. No ho sabem fer d’una altra manera perquè ens devem al roman­ti­cisme de qui busca el que no troba, en defi­ni­tiva, de qui va alli­be­rar l’anar­quisme als car­rers, cre­mar cape­llans, tirar llam­bor­des a Urqui­na­ona i ha embo­li­cat la troca amb referèndums perquè encara em toca­ries els collons: no serem mai Cambó perquè qui ens posa calents és el Noi del Sucre, en defi­ni­tiva, no solem lle­gir Car­ner perquè qui real­ment ens fa riure és en Monzó.

Per això el dream team havia d’abai­xar la per­si­ana amb la matança d’Ate­nes, no hi havia espai per a la medi­o­cri­tat ni entrava dins els plans tan­car la para­deta amb un home­natge res­pectuós al propi lle­gat: no hagués estat cohe­rent amb la natu­ra­lesa de qui se sent còmode sobre­vi­vint als extrems. Així, doncs, aque­lla nit la meva gene­ració es va fer gran, o sigui, els nens cres­cuts amb la can­ta­re­lla per­ma­nent de “no t’acos­tu­mis a gua­nyar sem­pre” vam des­per­tar amb el gol de Savi­ce­vic men­tre ens enfonsàvem en la huma­ni­tat deca­dent de qui un dia s’ha cre­gut Déu. Tragèdia shakes­pe­a­ri­ana per enten­dre que el Barça exi­geix immo­lar-se per can­viar de pell.

En defi­ni­tiva, el dolor cor­ro­siu d’aquells dies ha gua­nyat l’atracció literària de qui va ser capaç de trans­for­mar per sem­pre la genètica del club: només s’és etern en la der­rota si has seduït prèvia­ment amb victòries antològiques. Per tant, era urgent una des­trossa com la d’Ate­nes per fer per­viure el record d’aquell equip a la memòria col·lec­tiva, i amb el temps, és agraït tenir els teus des­as­tres par­ti­cu­lars per créixer com a afi­ci­o­nat d’un club qual­se­vol. Sí, senyors, el Barça és Wem­bley, però per mi també és Ate­nes: la fi del somni d’una nit d’estiu expli­cat amb melan­gia en aquesta col·lecció d’arti­cles en què he accep­tat amb espor­ti­vi­tat que m’he fet gran. Fi.