El Barça jugarà, per fi, uns vuitens de final de la Champions League. Dues temporades ha estat sense fer-ho, després d’estimbar-se en les dues darreres edicions del màxim torneig continental en la fase de grups. En aquesta no ha estat així i, amb una jornada de marge, ja està classificat. I, a més, tret que passi una cosa molt estranya i rocambolesca en l’última jornada, serà primer de grup. I és que per no acabar sent el líder, el conjunt culer hauria de perdre de golejada al feu de l’Anvers i el Xakhtar, guanyar, també de golejada, al camp del Porto, per tal d’eixugar la diferència de +7 gols que els blaugrana treuen als ucraïnesos. Res és impossible, és clar, però és força improbable que passi qualsevol de les dues coses.

D’aquesta manera, l’equip entrenat per Xavi Hernández respira, enmig de la crisi futbolística que travessa, després de fer la feina ahir contra el Porto (2-1). Com era d’esperar, pel moment que passa i també pel rival, li va costar, al Barça, que va tornar a mostrar una versió poc consistent a nivell col·lectiu, tant defensivament com ofensivament. El van salvar les individualitats: Iñaki Peña, relleu de Ter Stegen, que continua lesionat, va estar molt encertat, sostenint l’equip en situacions delicades amb intervencions de mèrit, i, sobretot, els dos Joãos, determinants a l’altra porteria. João Cancelo, sobretot, va tenir molta culpa de la victòria, ja que va ser qui va mostrar aquell punt de rebel·lia, quan a l’equip no li surt res, per canviar les coses per un mateix. A vegades cal en el futbol que algú tregui personalitat i estiri, i el lusità amb passat al Benfica, rival del Porto, va fer-ho, marcant el gol de l’empat (32’) quan els portuguesos s’havien avançat gràcies a Pepe (30’), i, assistint en el de la remuntada, a João Félix (57’), un altre culer amb passat al Benfica.

Perquè fins que va emergir Cancelo, ahir lateral esquerre en una defensa formada per Araujo, de lateral dret un altre cop, i Kounde i Iñigo Martínez, de centrals, no pintava gens bé per al Barça. L’entrada de De Jong a la medul·lar, ahir en el pivot defensiu, no ha canviat gens l’equip, que continua amb problemes per trobar als interiors entre línies, jugui qui jugui, ahir els millors en això, Pedri i Gündogan, i que no troba la manera d’abastir Lewandowski, inèdit dins l’àrea i força maldestre fora quan li va tocat intervenir.

Així, en els primers compassos les ocasions més clares van ser per als de Sergio Conceiçao. A Taremi el van aturar Araujo, que és incomprensible que jugui de lateral quan és segurament el millor central del món, i un fora de joc que li va anul·lar un gol; a Galeno, Iñaki Peña en dues ocasions; però a Pepê, no l’ex del Real Madrid, xiulat tot el partit pel Lluís Companys, sinó un extrem dret brasiler, no el va parar ningú després d’una jugada de refusos dins l’àrea blaugrana, i va fer el 0-1. Afortunadament, gairebé només servir de centre Cancelo es va treure del barret una jugadassa amb definició al pal llarg per empatar i calmar unes aigües que s’emprenyaven.

Després del descans, João Félix, que compartia banda amb Cancelo, es va destapar amb un xutàs al travesser, i, tot seguit, va aprofitar una passada de Cancelo dins l’àrea per capgirar el marcador. El davanter portuguès va trencar una sequera de 12 partits sense veure porteria amb el Barça.

Quedava mitja hora, però l’equip culer és inestable i no va saber lligar el joc de cap manera. Hi va haver alternatives i tant hauria pogut acabar 3-1 com 2-2, cosa que el Barça no es pot permetre. Cancelo, Raphinha i Ferran Torres van vorejar el tercer, però Pepê i Toni Martínez també van tenir l’empat. El triomf era imprescindible, el Barça agafa aire i li toca anar cap amunt.