Que Lamine Yamal sigui el millor té coses bones i coses dolentes. De bones, n’hi ha moltes. Meravella veure un jugador que és capaç de jugar d’aquesta manera. El jove extrem ha recuperat l’espurna de principi de curs. Torna a ser imprevisible i únic. Cada vegada que la pilota passa pels seus peus, hi ha perill. Passen coses. Ja pot superar la seva marca, normalment amb una facilitat i una qualitat insultants, com veure passades impossibles que trenquen línies –sempre que els companys també les vegin, cosa que, ahir, Kounde no va fer–. Per rematar-ho, Lamine també ha crescut en defensa. Mostra intensitat i recupera. Treball ofensiu i defensiu. Ara bé, que un nano de 16 anys sigui el millor també té una lectura negativa. Ni Lewandowski, ni João Félix, ni Pedri, ni Gündogan ni De Jong. I podria continuar la llista. Qui té capacitat de posar-se l’equip a l’esquena i decidir un partit és ell. Va tenir una participació important a Sevilla, va estar a punt de ser clau a San Mamés i va intentar-ho ahir contra el Vila-real. Però amb el talent i la personalitat d’un juvenil, no n’hi ha prou. I aquí, Lamine no pot fer-hi més. Si la resta de l’equip no fa un pas endavant i juga al mateix ritme i amb la mateixa lucidesa, no serveix de res.

L’extrem va ser el que més va participar en atac, amb diferència. I hi ha de participar encara més, no n’hi ha cap dubte. La primera pilota que va agafar ja va acabar amb ell a la línia de fons enviant una pilota de perill a l’àrea. Una dada, una més. Lamine va fer tres rematades a porteria. Lewandowski, cap. João, una. Seva va ser també la jugada del 2-2 de Pedri, marejant, un cop més, el seu marcador. Té aquesta capacitat que no té cap altre jugador. És un perfil que no té el Barça a l’equip i per això és necessària la seva titularitat. Meritocràcia. Lamine Yamal està demostrant, de sobres, que mereix ser en l’onze titular. Però ell sol no guanyarà. Té només 16 anys i no pot assumir cap responsabilitat. Són els altres els que ho han de fer.