“És un orgull que la gent encara recordi el partit”

Es va pre­pa­rar com un clàssic impor­tant. Sabíem que el Madrid estava més o menys a la mei­tat de la taula i des­pen­jat de nosal­tres. Nosal­tres estàvem bé des de l’arri­bada del Johan i el par­tit pin­tava millor per a nosal­tres. Però un Madrid-Barça sem­pre ha estat i serà aquell que manté a tota l’afició amb ganes. Estàvem eufòrics perquè ens esta­ven sor­tint les coses bé i vam pre­pa­rar el par­tit cons­ci­ents del rival que teníem davant i que visitàvem el Ber­nabéu, però amb la tran­quil·litat que, si no sor­tia bé, no pas­sava res. Ho comentàvem abans de jugar: si guanyàvem, el Madrid que­dava fora de la lliga. Va ser la nos­tra men­ta­li­tat.

No, gens ni mica. Ningú no pensa que farà tres, qua­tre o cinc gols al Madrid i a casa seva. Anàvem amb la cer­tesa de gua­nyar, però estàvem pre­pa­rats per a qual­se­vol cosa. Si hagués sor­tit mala­ment, podíem man­te­nir bas­tants punts d’avan­tatge. Si sor­tia bé, marxàvem del tot. Ho teníem molt clar. Vam anar a poc a poc. En els pri­mers vint minuts ho vam pas­sar mala­ment perquè ells van ata­car fort, però a par­tir del pri­mer gol i amb el joc que fèiem, va ser més fàcil. A mesura que que­ien els gols, el Madrid va anar aflui­xant i abai­xant els braços fins a arri­bar al 0-5.

Sí, algun més, però tam­poc pensàvem en això. Estàvem fent un gran par­tit i el ritme el posàvem nosal­tres. Si n’haguéssim vol­gut fer un més, hauríem tin­gut l’opor­tu­ni­tat i l’hauríem apro­fi­tat. Ells tenien un bon por­ter, García Remón, que va fer un bon par­tit mal­grat encai­xar cinc gols. Quan vas fent gols, vas amb la inèrcia del que has fet durant el duel.

Sí, però tam­poc estava en con­tra nos­tra. Va ani­mar el Madrid fins al final, però el que més em va cri­dar l’atenció va ser que quan va aca­bar el par­tit la gent ens va aplau­dir. Ho tinc gra­vat a la ment. Érem el Barça, li havíem fet cinc gols al Madrid i ens van aplau­dir. Van reconèixer que havíem fet un gran par­tit i la premsa també ho va cor­ro­bo­rar el dia següent. La gent no va sor­tir satis­feta pel joc del Madrid, però sí con­tenta d’haver vist un gran par­tit.

La gent m’ho recorda molt i és un orgull. El segon va ser millor que el pri­mer. El 0-1 va ser una jugada pre­ci­osa de Rei­xach, que envia una pas­sada pro­funda a Mar­cial. Ell cen­tra i jo marco amb la dreta. El segon és una pilota que robo al mig del camp, supero dos o tres rivals, entro a l’àrea i xuto cre­uat. M’agra­dava més perquè va ser tre­ball meu, però, a més, era el ter­cer i el rival ja llançava la tova­llola. Amb un 0-3 i con­tra un Barça així, el Madrid ho va veure coll amunt.

Esta­ven encan­tats. Era una cosa impres­si­o­nant i no s’ho espe­ra­ven. Ningú. Encara que fóssim líders, no comptàvem fer cinc gols. Esta­ven con­tents i ens dona­ven les gràcies perquè vam jugar un gran par­tit. Van veure que l’equip estava feno­me­nal i feia un fut­bol que no es veia a Espa­nya en aquell moment. Tots els equips se sor­pre­nien de la nos­tra manera de jugar i no teníem rival que pogués fre­nar-nos.

Sí. També el de Basi­lea. Són dos par­tits que que­den gra­vats en la meva vida espor­tiva. Van ser impres­si­o­nants.

És clar. Que després de tants anys es recordi amb tant d’afecte i emoció demos­tra que va ser un any molt bonic. Vam gau­dir molt. Amb la nova tàctica de Rinus Mic­hels i l’arri­bada del Johan, l’equip feia un fut­bol que ningú no espe­rava. La gent també va gau­dir. T’ho recor­den i et diuen l’ali­ne­ació d’aquell dia. És un orgull.

Va ser extra­or­di­nari i èpic.