Es va preparar com un clàssic important. Sabíem que el Madrid estava més o menys a la meitat de la taula i despenjat de nosaltres. Nosaltres estàvem bé des de l’arribada del Johan i el partit pintava millor per a nosaltres. Però un Madrid-Barça sempre ha estat i serà aquell que manté a tota l’afició amb ganes. Estàvem eufòrics perquè ens estaven sortint les coses bé i vam preparar el partit conscients del rival que teníem davant i que visitàvem el Bernabéu, però amb la tranquil·litat que, si no sortia bé, no passava res. Ho comentàvem abans de jugar: si guanyàvem, el Madrid quedava fora de la lliga. Va ser la nostra mentalitat.

No, gens ni mica. Ningú no pensa que farà tres, quatre o cinc gols al Madrid i a casa seva. Anàvem amb la certesa de guanyar, però estàvem preparats per a qualsevol cosa. Si hagués sortit malament, podíem mantenir bastants punts d’avantatge. Si sortia bé, marxàvem del tot. Ho teníem molt clar. Vam anar a poc a poc. En els primers vint minuts ho vam passar malament perquè ells van atacar fort, però a partir del primer gol i amb el joc que fèiem, va ser més fàcil. A mesura que queien els gols, el Madrid va anar afluixant i abaixant els braços fins a arribar al 0-5.

Sí, algun més, però tampoc pensàvem en això. Estàvem fent un gran partit i el ritme el posàvem nosaltres. Si n’haguéssim volgut fer un més, hauríem tingut l’oportunitat i l’hauríem aprofitat. Ells tenien un bon porter, García Remón, que va fer un bon partit malgrat encaixar cinc gols. Quan vas fent gols, vas amb la inèrcia del que has fet durant el duel.

Sí, però tampoc estava en contra nostra. Va animar el Madrid fins al final, però el que més em va cridar l’atenció va ser que quan va acabar el partit la gent ens va aplaudir. Ho tinc gravat a la ment. Érem el Barça, li havíem fet cinc gols al Madrid i ens van aplaudir. Van reconèixer que havíem fet un gran partit i la premsa també ho va corroborar el dia següent. La gent no va sortir satisfeta pel joc del Madrid, però sí contenta d’haver vist un gran partit.

La gent m’ho recorda molt i és un orgull. El segon va ser millor que el primer. El 0-1 va ser una jugada preciosa de Reixach, que envia una passada profunda a Marcial. Ell centra i jo marco amb la dreta. El segon és una pilota que robo al mig del camp, supero dos o tres rivals, entro a l’àrea i xuto creuat. M’agradava més perquè va ser treball meu, però, a més, era el tercer i el rival ja llançava la tovallola. Amb un 0-3 i contra un Barça així, el Madrid ho va veure coll amunt.

Estaven encantats. Era una cosa impressionant i no s’ho esperaven. Ningú. Encara que fóssim líders, no comptàvem fer cinc gols. Estaven contents i ens donaven les gràcies perquè vam jugar un gran partit. Van veure que l’equip estava fenomenal i feia un futbol que no es veia a Espanya en aquell moment. Tots els equips se sorprenien de la nostra manera de jugar i no teníem rival que pogués frenar-nos.

Sí. També el de Basilea. Són dos partits que queden gravats en la meva vida esportiva. Van ser impressionants.

És clar. Que després de tants anys es recordi amb tant d’afecte i emoció demostra que va ser un any molt bonic. Vam gaudir molt. Amb la nova tàctica de Rinus Michels i l’arribada del Johan, l’equip feia un futbol que ningú no esperava. La gent també va gaudir. T’ho recorden i et diuen l’alineació d’aquell dia. És un orgull.

Va ser extraordinari i èpic.