Records antagònics

El Barça aca­bava de gole­jar l’Spor­ting (6-1) al Camp Nou. Fal­ta­ven set dies per a una nit màgica al tem­ple blau­grana, quan Ney­mar i com­pa­nyia van fir­mar el mateix resul­tat per remun­tar, un 4-0, con­tra el PSG, en els vui­tens de la Cham­pi­ons. Un fet històric. En aquell moment, però, Luis Enri­que no ho sabia. Només tenia una cosa clara: que dei­xa­ria el Barça. Ho va anun­ciar per sor­presa, molta més que la que va gene­rar l’adeu de Xavi. Mar­xava l’últim entre­na­dor capaç de gua­nyar una ore­lluda en aquest club. Una Cham­pi­ons i vuit títols més. El segon tri­plet amb el tri­dent més letal de la història i d’un joc vistós i ver­ti­cal alhora. Aquell 1 de març del 2017, Luis Enri­que va tan­car una etapa pre­ci­osa. Segu­ra­ment l’última etapa ple­na­ment feliç que ha vis­cut el bar­ce­lo­nisme, que s’ha hagut d’acos­tu­mar a les pata­ca­des euro­pees.

Avui l’asturià torna a tro­bar-se amb la seva afició. Ho fa en el club ene­mic, en el PSG. Ho fa després de gene­rar polèmica per les seves parau­les sobre l’ADN Barça fa una set­mana. Però, al cap i a la fi, Luis Enri­que és una lle­genda de l’enti­tat i, de ben segur, l’afició així ho entendrà. “Ignoro com serà la rebuda, però no em pre­o­cupa. Sem­pre he estat molt ben trac­tat i esti­mat aquí. Em sento com un culer més, però accep­taré la rebuda sigui quina sigui. Em com­por­taré com un pro­fes­si­o­nal per donar el millor per al PSG”, deia ahir.

A la seva plan­ti­lla hi ha un juga­dor que també té pas­sat blau­grana i que viurà una rebuda com­ple­ta­ment dife­rent a la de l’asturià. “Ben tre­ba­llat, Ous­mane Dembélé pot ser el millor del món en la seva posició.” Això deia Xavi Hernández el dia de la seva pre­sen­tació. Defen­sor incon­di­ci­o­nal d’un fut­bo­lista que només havia gene­rat males sen­sa­ci­ons i dub­tes entre l’afició. Va cos­tar molts mili­ons (135 més vari­a­bles) i va pas­sar-se més temps lesi­o­nat que no pas dins el camp. Quan jugava, el seu ren­di­ment dei­xava més ombres que llums. Xavi el va inten­tar recu­pe­rar. Fins i tot va sem­blar que ho feia. Va pas­sar de la grada a la reno­vació. Fut­bo­lista impre­vi­si­ble. Tant, que l’estiu després de fir­mar fins al 2027, va dei­xar plan­tat Xavi i el Barça per mar­xar a París. Allà juga sem­pre i no s’ha lesi­o­nat, però tam­poc bri­lla. L’afició, però, se sent dol­guda. Encara més després que dime­cres pas­sat celebrés amb molta eufòria l’1-1, com si el Barça no hagués sig­ni­fi­cat mai res. S’espera una escri­das­sada impor­tant. “Amb Ous­mane em va saber molt greu. Estava en un moment extra­or­di­nari en el club, i no li guardo rancúnia. Li tinc estima i demà el tor­naré a salu­dar”, va dir ahir Xavi. Una salu­tació cor­dial, dife­rent a la que li farà Montjuïc. “Que la gent mos­tri el que sent”, deia el tècnic. Dos retorns antagònics. Dues figu­res amb dos pas­sats com­ple­ta­ment dife­rents en el Barça.