Christensen i Fermín hi van posar els gols, el Barça hi va posar el caràcter i l’orgull, i Lamine Yamal hi va posar el talent, la personalitat i el desequilibri. No va ser la nit de Cancelo, present en la foto en dos dels tres gols del Madrid, però sí que va ser la nit d’un Lamine Yamal que va ser el millor del Barça en atac. Vital Lucas Vázquez en el Madrid i fenomenal Lamine Yamal en el Barça.

El Santiago Bernabéu ja s’havia rendit a Lamine Yamal i l’havia aplaudit recentment, el 26 de març en l’Espanya-Brasil (3-3), i ahir, menys d’un mes després, va tornar a brillar a casa de l’etern rival. Va ser un malson constant per a Eduardo Camavinga. Acabava de ser ell el damnificat per l’expulsió d’Araujo contra el PSG i ahir va ser el millor del Barça. Xavi aquesta vegada no el va substituir i va ser l’únic dels tres de dalt que va completar tot el partit. Ho mereixia. Amb l’entrada de Ferran i João Félix van ser Raphinha i Lewandowski els escollits per abandonar el camp. Qui sap què hauria passat contra el PSG si Lamine Yamal no hagués estat el substituït. Ara ja és tard per fer elucubracions. El que sí que va quedar clar ahir a Madrid és que el nano no s’amaga quan l’equip el necessita. No l’espanten ni el rival ni l’escenari. Titular per primer cop al Bernabéu amb la samarreta del Barça, Lamine Yamal hauria pogut ser també el golejador més jove en la història dels clàssics, però ni Soto Grado ni Sánchez Martínez des del VAR estaven per afavorir rècords de precocitat. Trenta-sis càmeres al Bernabéu a disposició del VAR i cap d’elles va poder oferir una imatge concloent del gol fantasma de Lamine Yamal. Tot el món mirant el clàssic i el VAR incapaç de trobar una imatge clarificadora. L’absència de la tecnologia de gol, que sí que és present a la Champions i a la Premier League, deixa LaLiga una vegada més en evidència i Lamine Yamal sense glòria.