Fa molts anys, algú es va inven­tar una dita que diu que “la ter­cera és la bona”. Hi ha diver­ses supo­si­ci­ons sobre el seu ori­gen. Qui sap quin és el cert i quin era el motiu real per afir­mar això amb tal con­ven­ci­ment. Pot­ser va ser la idea d’algú que neces­si­tava afer­rar-se a alguna espe­rança després de fra­cas­sar en dues oca­si­ons. O és que ho va com­pro­var real­ment i se’n va sor­tir en el ter­cer intent. Sigui com sigui, aquesta és una dita que uti­lit­zem sovint avui dia quan inten­tem una cosa una vegada i una altra. I avui, a Bil­bao, el Barça vol fer-la bona. Cal fer-la bona. El con­junt de Jona­tan Giráldez s’enfronta a l’Olym­pi­que de Lió, la seva autèntica bèstia negra. Un equip que l’ha der­ro­tat sem­pre. Però de tots els pre­ce­dents, n’hi ha dos que estan gra­vats en la memòria del bar­ce­lo­nisme. Es tracta de les finals de la Cham­pi­ons del 2019 i, sobre­tot, del 2022. Avui, en un San Mamés blau­grana, tots dos es tor­nen a cre­uar. Per ter­cer cop, el Barça i el Lió dis­pu­ta­ran una final de la màxima com­pe­tició euro­pea (18 h). I el mis­satge és aquest: que la ter­cera és (o ha de ser) la bona.

L’equip francès és el gran domi­na­dor del con­ti­nent. Ha dis­pu­tat deu finals de Cham­pi­ons i n’ha gua­nyat vuit. La com­pe­tició no s’entén sense el seu domini. Ara bé, des del 2016, quan el Lió va arren­car una sèrie de cinc tri­omfs seguits, només hi ha un equip que ha pogut fer-li ombra, i es tracta del Barça. Les blau­grana han aixe­cat dos títols i han dis­pu­tat qua­tre finals. Avui bus­quen la ter­cera en la cin­quena. Un altre cop el tres. Aques­tes teo­ries que cir­cu­len per les xar­xes i aca­ben entrant al cap de les juga­do­res.

El Barça vol fer història avui cul­mi­nant una tem­po­rada per­fecta. El pòquer s’ha resis­tit i avui podria ser una rea­li­tat després de sege­llar super­copa, lliga i copa. Com també se li ha resis­tit al Lió. És el que falta a aquest equip. Ho ha fet tot, o gai­rebé tot. Ha aixe­cat tots els títols que exis­tei­xen, ha creat un segell, ha ena­mo­rat amb el seu fut­bol, ha ins­crit el seu nom en pre­mis indi­vi­du­als i ha tren­cat bar­re­res soci­als. Però no, mai ha der­ro­tat el Lió. Fer-ho seria el cop de puny defi­ni­tiu sobre la taula d’Europa. Impli­ca­ria fer clau­di­car les rei­nes abso­lu­tes de la com­pe­tició. I també un cop de puny sobre la taula del club. Perquè el focus de la set­mana s’havia de cen­trar en el par­tit d’avui, però la des­ti­tució de Xavi 24 hores abans de la final va pro­vo­car que es parlés d’altres coses. Tot ple­gat, davant un des­plaçament històric i prop de 40.000 culers que no es volen per­dre els 90 o 120 minuts que pas­sin sobre la gespa d’una cate­dral del fut­bol.