Guió d’Oscar

El Barça torna a ser campió d’Europa i ho fa amb tots els mèrits pos­si­bles. Amb un segell, una men­ta­li­tat gua­nya­dora, una per­so­na­li­tat que ena­mora i una afició que no les dei­xarà cami­nar mai soles. Bil­bao va ser Bar­ce­lona. San Mamés va ser el Camp Nou. Prop de 40.000 culers i 50.827 espec­ta­dors –rècord en una final feme­nina–. El con­text era l’ideal. Tot acom­pa­nyava: tenir els tres títols, enfron­tar-se al Lió per ter­cera vegada –calia fer bona la dita–, jugar prop de casa i rega­lar a Jona­tan Giráldez, a Paños i a alguna juga­dora més, a falta d’ofi­ci­a­li­tat, un final d’etapa preciós. Per rema­tar-ho tot i posar-hi un llaç, les pro­ta­go­nis­tes de la final havien de ser Aitana Bon­matí i Alèxia Pute­llas. Els dos símbols del Barça. Dues fut­bo­lis­tes cata­la­nes, que esti­men el club com ningú. Que han mamat Barça des de peti­tes. Les dues últi­mes Pilota d’Or. Tres entre totes dues. La ribe­tana va fir­mar un autèntic reci­tal con­tra el Lió. A l’hora de par­tit, va fil­trar-se per dins, va fer-se l’espai a l’àrea i va ini­ciar el camí de la victòria. Però el millor encara havia d’arri­bar. Alèxia Pute­llas, que dimarts va reno­var fins al 2027, va cul­mi­nar la set­mana de la millor manera pos­si­ble. La capi­tana va entrar en el 92’, va mar­car en el 95’, va embo­gir i va fer embo­gir. Samar­reta fora i reverència al gol, tal com va fer en aquell clàssic del 2022 con­tra el Madrid. Quina història d’amor, aquesta.

Abans de tot això, el Barça va tor­nar a demos­trar el segell de campió i la madu­resa que l’ha fet arri­bar fins aquí. L’equip va saber patir con­tra un equip que inti­mida. Ara bé, les oca­si­ons més clares van ser per a les blau­grana, sobre­tot de Patri i Gra­ham Han­sen. La noru­ega, que el 2022 no va poder amb Bacha, va des­fer-se d’ella una vegada i una altra. El domini de la pos­sessió també era culer. El Barça va ser intel·ligent i els can­vis van fun­ci­o­nar, ja que Ona, Pina i Alèxia van fabri­car el segon. Ona, que va dei­xar-se la cara, lite­ral­ment, per aixe­car la Cham­pi­ons. Sang, suor i llàgri­mes. Les de feli­ci­tat en aca­bar el par­tit. Un clam. Una explosió d’ale­gria. Una Cham­pi­ons al cel de Bil­bao. Un dia d’aquells que no s’obli­da­ran i que for­men part de la història del Barça i del fut­bol.

Culers, gau­diu. Aquest equip ho ha trans­for­mat tot. També a vosal­tres. Han fet que us ena­mo­reu d’elles. Un amor directe. Us han tor­nat una il·lusió per­duda en els dar­rers temps. I la il·lusió, si ningú, de dins o de fora, deci­deix tren­car-la, con­ti­nuarà viva.