Aco­mi­a­dar-se és sem­pre difícil, sobre­tot si mar­xes d’un lloc on has estat feliç. Però les eta­pes, totes en la vida, aca­ben en algun moment. Ahir, l’estadi Johan Cruyff va veure per dar­rer cop sobre la seva gespa tres per­so­nes que ho han acon­se­guit abso­lu­ta­ment tot amb la samar­reta del Barça. El capità del vai­xell, Jona­tan Giráldez; la por­tera de la dar­rera dècada, San­dra Paños, i una juga­dora espe­cial i que l’equip tro­barà molt a fal­tar, Mari­ona Cal­den­tey. Un entre­na­dor que ha fet història en aixe­car el pòquer en la seva ter­cera i última tem­po­rada i dues fut­bo­lis­tes que van lli­ga­des al crei­xe­ment del Barça al llarg dels dar­rers deu anys. Emble­mes i lle­gen­des. Parts de l’escut. El bar­ce­lo­nisme va plo­rar tres adeus de tres per­so­nes que han dei­xat empremta.

Ja abans del par­tit con­tra el Betis, tots tres eren pro­ta­go­nis­tes a la gra­de­ria. Més enllà de les nom­bro­ses pan­car­tes d’agraïment, l’afició core­java el seu nom abans que rodés la pilota. Giráldez va ali­near d’inici Paños i Mari­ona per rega­lar-los, més tard, les ova­ci­ons que merei­xien. Totes dues van ser subs­tituïdes i van rebre l’home­natge par­ti­cu­lar que merei­xien. En aca­bar, la festa de comiat va con­ti­nuar. Mari­ona, Paños i Giráldez, en aquest ordre, van sor­tir al camp. Un vídeo dels millors moments va ser­vir de pre­ludi a l’entrega d’un obse­qui de record per part de Xavi Puig, direc­tiu del femení, i als dis­cur­sos. “No tinc parau­les per agrair tot el que he vis­cut aquests deu anys. Ha estat un viatge increïble. Soc una per­sona afor­tu­nada per haver jugat amb aques­tes juga­do­res, per aquest staff i per vosal­tres. He estat i soc molt feliç. Gràcies per tot. M’he sen­tit i em sento molt esti­mada i tant de bo el Barça segueixi fent història. Gràcies i visca el Barça!”, va arren­car la balear. “M’agra­da­ria agrair aquests nou anys. Han estat espe­ci­als i bonics. Gràcies per seguir-nos en els bons i en els mals moments perquè heu estat molt impor­tants per a nosal­tres. Vull donar les gràcies al club, a les com­pa­nyes i a l’staff. Són increïbles, les admiro. Tenim una sort immensa de tenir gent així. Sort, tot i que no la neces­si­ten. Con­ti­nueu donant-los suport perquè la siner­gia que tenim és màgica. Em tocarà ser una culer més en la distància. Gràcies i visca el Barça!”, va con­ti­nuar San­dra Paños. Final­ment, el tècnic. Un Jona­tan Giráldez con­tent, alli­be­rat i amb ganes d’ani­mar el públic. “Tinc un sen­ti­ment molt sem­blant al que vaig tenir quan vaig mar­xar de Galícia fa 12 anys. Bar­ce­lona no era casa meva, però avui puc dir orgullós que ho és, jun­ta­ment amb el Barça. Gràcies a tot­hom, començant per les dues per­so­nes que van con­fiar en mi en els moments impor­tants: Marc Vivés i Markel Zubi­zar­reta. Em van pro­jec­tar i con­ver­tir-me en la per­sona que soc. Gràcies a les juga­do­res, que m’heu exi­git. Soc l’entre­na­dor que soc gràcies a vosal­tres. També a l’staff. Són mol­tes hores de feina i m’han aju­dat molt. A Xavi Puig, pre­si­dent i direc­tiva, per la con­fiança. I a l’afició, que heu estat sem­pre allà. També vull dir que estic orgullós del procés: quan vaig arri­bar aquí, el fut­bol femení era des­co­ne­gut. He pogut apor­tar el meu gra­net de sorra. No m’agra­den els comi­ats. Us con­si­dero part de la meva família i de la família mai ens n’aco­mi­a­dem”, va cloure el tècnic gallec.

Ell, Mari­ona i Paños van aca­ro­nar per últim cop el cel de Sant Joan Despí en un man­teig. El Barça els tro­barà a fal­tar a tots tres, però el temps passa i tot can­via: el capità de la ban­queta i les juga­do­res. Per això, cal gau­dir de cada moment d’aquest equip, perquè no durarà tota la vida. Gràcies a tots tres.