Vitor Baia: un sopar d’agraïment a Pantic

El latin lover enfon­sat per la llet­gesa guer­rera de Pan­tic, la clenxa simètrica apar­tada per la nor­ma­li­tat rutinària de Hesp, el car­ter de Neruda que mai arri­bava a la bústia, en defi­ni­tiva, l’intent seriós d’enter­rar Zubi­zar­reta i la con­seqüent cer­tesa que tota lle­genda deixa una male­dicció amb la seva par­tida. Vitor Baia fou un piro­mu­si­cal buit vençut per la sobri­e­tat lineal del seu pre­de­ces­sor.

Així doncs, Baia va arri­bar com el ser­ra­ller encar­re­gat de clau­su­rar el trauma de l’avió d’Ate­nes, i al final, el seu lle­gat fou una nit esgar­ri­fosa de copa per ves­tir una de les grans remun­ta­des del club. El fracàs per­so­nal per engran­dir l’èxit col·lec­tiu, o sigui, la seva mort pre­ma­tura per acon­se­guir la redempció de Rob­son davant el trauma cruyf­fista. El sacri­fici vis­ce­ral de l’home lle­ial al seu vale­dor.

En defi­ni­tiva, va arri­bar com a por­ter estre­lla i va sor­tir com un sim­ple home atrac­tiu mala­gua­nyat pel destí, un més dels per­duts entre la tran­sició de Zubi a Valdés. De totes mane­res, per ell, fut­bo­lista resis­tent on n’hi hagi, aquest fracàs va ser el punt de par­tida per esde­ve­nir l’anti­he­roi més prolífic de la història del club: el Barça fou l’heca­tombe impres­cin­di­ble per créixer, el cal­vari per ser el millor por­ter d’Europa el 2004, el preu a pagar per valo­rar l’èxit, el pur­ga­tori mili­tar de qui torna a casa per tirar enda­vant la família, o sigui, l’apre­nen­tatge per­petu que la línia divisòria entre el cel i l’infern pot ser tan pro­saic com el nom d’un tal Milinko Pan­tic, a qui encara ara, Baia li deu un sopar d’agraïment pels favors pres­tats.