Duca­dos. Bars fos­cos. Car­rers estrets. Pac­tes de sang. Deu­tes pen­dents. Cami­ses sua­des. Petro­vic con­tra Divac. Olor de nit. Tècnica depu­rada. Gest encor­bat. Mirada de super­vi­vent. Focs arti­fi­ci­als. Guer­res sense nom. El silenci del després. Detec­tiu de novel·la negra. Habi­ta­ci­ons ven­ti­la­des. L’artista con­ver­tit en befa i l’estre­lla apa­gada per la fos­cor: Robert Pro­si­necki.

Va arri­bar a Bar­ce­lona bus­cant la redempció, com a intent de foca­lit­zar el seu fracàs en el Madrid i no en el caràcter de geni lli­ber­tari, un dels dar­rers fut­bo­lis­tes romàntics que duia la pilota engan­xada als peus per mesu­rar la rea­li­tat, el joc egocèntric, el pin­tor que lle­geix l’entorn des d’una sub­jec­ti­vi­tat par­cial: l’anàrquic impos­si­ble d’encai­xar en una sim­fo­nia col·lec­tiva.

Aquesta bar­reja per­fecta entre caos cre­a­tiu i un cigar mal apa­gat als afo­res de la ciu­tat va con­ver­tir Pro­si­necki en una broma, en una sàtira de si mateix, en l’ídol quimèric trans­for­mat en paròdia del decaïment final del dream team, en els dar­rers deli­ris megalòmans de Cruyff, en el virtuós efec­tista que il·lumina per no res: la bui­dor pragmàtica.

En defi­ni­tiva, Pro­si­necki va per­so­ni­fi­car com ningú el punt i final d’una època feliç, evi­den­ci­ant que tota pros­pe­ri­tat neces­sita una decadència sos­tin­guda per dema­nar el canvi, per tro­bar l’ambició de no viure dels llo­rers de l’ahir i cons­truir un nou demà, per accep­tar el drama dolorós de veure Cruyff orgullós dels seus pro­pis errors: tot humà és Déu fins que con­fon Lau­drup amb Pro­si­necki.