Va arri­bar quan ja no feia il·lusió perquè era més exce­dent que nove­tat, la redundància de l’obsessió de Van Gaal d’adap­tar la iden­ti­tat del Barça al seu para­digma ceba­llut, la cer­tesa que és més pla­ent per­dre amb els de casa que vèncer amb els de fora: un fin­landès rebut com un holandès més i la mos­tra que cer­tes naci­o­na­li­tats ami­gues poden caure antipàtiques si has de con­viure-hi amb excés.

A par­tir d’aquí, Lit­ma­nen va ser el pare fut­bolístic de Ver­ma­e­len, el ren­di­ment imme­diat tren­cat per les lesi­ons, la decepció sense ser decepció perquè és difícil tenir un des­en­cant quan no has esti­mat del tot, el fut­bo­lista capaç de rea­lit­zar una enquesta de qua­li­tat sobre l’eficàcia dels ser­veis met­ges del club, o sigui, el cal­vi­nista gen­til que acaba pre­gun­tant edu­ca­da­ment per la família del fisi­o­te­ra­peuta i reco­mana lec­tu­res exis­ten­ci­a­lis­tes d’autors nòrdics: l’esforç men­tal de pas­sar pel Camp Nou des­cons­truint expec­ta­ti­ves de glòria eterna, com tu i ell tor­nant del viatge de noces a països tro­pi­cals. Ho recor­des, esti­mada?

Així doncs, dos anys després de la seva arri­bada apàtica, l’esti­lista arqui­tectònic de l’Ajax del 95 va mar­xar un dia qual­se­vol amb el con­ven­ci­ment d’haver fet cap on ningú l’espe­rava, d’haver estat part del deco­rat cendrós d’un Barça sense flama, de dei­xar com a herència temps lliu­res als radiòlegs, i en defi­ni­tiva, de no haver estat just amb si mateix després d’uns anys de glòria en què qual­se­vol mit­ja­punta d’Europa havia d’apren­dre fin­landès per ser mode­ra­da­ment feliç.