Dugarry: l’Spike de ‘Notting Hill’

L’home irre­lle­vant, el no ava­luat per absència, el record d’un mig som­riure neuròtic, el no situar-lo en l’espai temps per la inca­pa­ci­tat d’escriure sobre l’oblit, el no saber par­lar de les seves vir­tuts perquè tam­poc hi vam tro­bar els defec­tes, o sigui, el davan­ter dels intan­gi­bles invi­si­bles: l’ina­dap­tat que aporta dades des del silenci.

Així doncs, Dugarry va arri­bar després de la marxa de Ronaldo, amb un mun­dial a sota el braç i amb números d’ata­cant no gaire ata­cant, o sigui, vam per­dre el William Munny de l’escena final d’Unfor­gi­ven i ens va arri­bar l’Spike de Not­ting Hill, el com­pany de pis de Hugh Grant que es passa la pel·lícula amb uns calçotets del desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia i la cara d’haver dor­mit fora de casa i mala­ment: El simpàtic que després de tres bro­mes bàsiques de sexe deixa de ser simpàtic.

Dit d’una altra manera, Dugarry va pas­sar per Bar­ce­lona com un d’aquests fran­ce­sos res­trets de la Costa Brava que elo­gien el sol, el mar, les cales de les guies turísti­ques i les pae­lles, per al final de les vacan­ces, aca­bar mar­xant sense empor­tar-se res essen­cial del ter­ri­tori: Dalí és un gelat, Gaudí una pizza i Jac­ques Brel un per­so­natge més o menys popu­lar que no saben situar amb exac­ti­tud.

Per això Dugarry és un dels anti­he­rois més obli­dats, aquells soter­rats per la indi­ferència de qui no és capaç ni de gene­rar emo­ci­ons contràries, de qui fa de la neu­tra­li­tat grisa una manera de sobre­viure: Ni un sol record digne per caure dem­peus al pou de l’oblit.