Alfonso: l’atac de banyes del tiet d’Abascal

Fou el tiet d’Abas­cal infil­trat al Barça per saciar el seu ànim de retre comp­tes amb el Madrid, el club de la seva vida, els seus gens pri­mi­ge­nis, el lloc on anhe­lava ser feliç, l’espai on se li va negar la glòria que va bus­car al Camp Nou com un amant amb des­pit: en aquest cas la dreta una mica extrema no se la va com­ba­tre, se la con­trac­tar perquè pogués fer les paus amb les seves frus­tra­ci­ons bàsiques.

Així doncs, Alfonso Pérez Muñoz, l’home amb antic nom d’estadi, va arri­bar al Barça per cau­sar un atac de banyes i va aca­bar amb la vacuïtat de quan actues per reacció, i a par­tir d’aquí, evi­dent­ment, la seva relació amb el Camp Nou va ser gèlida, sense nits tòrri­des als ser­veis d’un bar qual­se­vol, sense parau­les d’amor sen­zi­lles i ten­dres, sense ins­tants d’eufòria per enyo­rar-nos el dia demà, sense records com­par­tit des d’on inven­tar allò vis­cut: Una relació de com­promís per com­ba­tre un ene­mic comú en què no va haver-hi amor, i ni molt menys, un xic de sexe pro­saic per pas­sar una tarda de diu­menge tot escol­tant les llui­tes de gegants de Nacha Pop.

En defi­ni­tiva, Alfonso va ser la per­so­ni­fi­cació de la decadència del Barça de Gas­part, la tara d’actuar sem­pre a la con­tra de, el dolor de Figo allar­gat en el temps, les lesi­ons mus­cu­lars com a símbol d’un club ten­sat pel fracàs, o sigui, el fiasco d’un per­so­natge que va unir Barça i Madrid en el seu ran­cor d’úlce­res sense resol­dre: típic del tiet d’Abas­cal.