Korneiev: la fi de la E Street Band

Ets un solista a l’atur d’una banda de fes­ti­vals comar­cals i un dia qual­se­vol la vida se’t posa esplèndida en un res­tau­rant d’arròs a la cubana i esca­lopa, i és en aquest Can sense nom on salu­des tímida­ment un pro­duc­tor cèlebre que et llança una oferta per fer de gui­tar­rista subs­ti­tut a la E Street Band. Silenci pru­dent i mirada a l’entorn per si real­ment t’ho està dient a tu. A par­tir d’aquí, com a mos­tra de la teva edu­cació jeràrquica d’ascendència soviètica, no pre­gun­tes raons perquè saps que si un tren luxós para a la teva estació, doncs res, qual­se­vol inter­ro­gant pot dela­tar l’error: Bruce Springs­teen i Johan Cruyff no s’equi­vo­quen, i al final, entrar en una grup amb siner­gies celes­ti­als ha de ser sen­zill com ballar sol en la fos­cor.

Aquest va ser el con­text de l’arri­bada de Kor­ne­iev al Barça, el bolet deli­rant que Cruyff es va pren­dre enmig d’una ama­nida de tomàquet del Mon­tanyà, l’evidència que ajun­tar-se a una banda vete­rana per tocar Glory days només és fac­ti­ble si desen­do­lles la teva gui­tarra amb so de mata­gats, en defi­ni­tiva, l’exem­ple que el talent natu­ral de Lau­drup és una cosa i l’esforç desi­gual de la resta una tendència a la medi­o­cri­tat estètica: Loqui­llo mai serà Bruce Springs­teen i Kor­ne­iev mai serà Romário.

Així doncs, Kor­ne­iev va ser la per­so­ni­fi­cació del des­vari, l’auto­pista per legi­ti­mar l’arri­bada del fill del pro­feta, la histèria megalòmana de triar entre els des­car­tats d’un Espa­nyol des­cen­dit, la vul­ga­ri­tat esco­pint sobre les cen­dres del dream team i la fi de la nos­tra E Street Band: la cer­tesa que la decadència dels dies glo­ri­o­sos és més dolo­rosa que la seva mort a la riba d’un riu sense vida.