Sí, però amb una com­bi­nació de molta res­pon­sa­bi­li­tat, pre­ci­sa­ment perquè m’agrada molt el Barça, m’hi sento molt iden­ti­fi­cat, i sé que és un encàrrec impor­tant. Segu­ra­ment serà la cosa més bèstia que m’haurà tocat fer, a nivell ins­ti­tu­ci­o­nal. Crec que amb la distància sí que ho veuré com una cosa en què m’ho he pas­sat molt bé, que ha sigut molt bonica. I com que més o menys estan sor­tint bé les coses, estic molt con­tent.

Em costa molt de saber exac­ta­ment. Dubto entre alguna samar­reta blau­grana amb el número 9 cosit de color blanc, que fos algun regal per al meu germà gran. O pot­ser la memo­ra­bi­lia que ja teníem a casa. Jo soc del 1971 i el meu pare va entrar al club, li va tocar la gestió amb Johan, i totes les altres ges­ti­ons ins­ti­tu­ci­o­nals com a gerent. I és clar, teníem pins i altres objec­tes del Barça a casa. Molt pro­ba­ble­ment jo com a nen ja estava jugant amb això. O el car­tell del 75è ani­ver­sari, el d’en Miró.

Quan va arri­bar com a juga­dor, jo era molt nen. Però, per exem­ple, celebràvem el Sant Nico­lau a casa seva, la vigília del 5 al 6 de desem­bre. Fins i tot recordo que el comis­si­o­nat del 75è ani­ver­sari, Fran­cesc Sanuy, va fer de Sant Nico­lau. Jo, tre­mo­lant, li vaig anar a dema­nar el regal. No ho he expli­cat a ningú, això; me n’acabo de recor­dar.

Era un amic dels pares. Pri­mer, com a nen, me’l mirava com un per­so­natge més o menys gla­murós. Després va mar­xar, i a prin­ci­pis dels vui­tanta, jo tenia l’etapa glo­ri­osa del 73-74 com un record, i el d’Holanda, encara més, la taronja mecànica, per la part que em tocava, perquè la meva mare és holan­desa. Anava sovint a l’estadi i cada vegada que el Barça no jugava amb empenta, no hi posava el cor, aquell crit de “Neeskens, Neeskens!”. Com si el Neeskens s’hagués per­dut entre la neu. Cruyff va tor­nar a venir en un par­tit d’home­natge a Sotil. Ell venia amb la Danny i amb Marco van Bas­ten, en aquell moment una pro­mesa de juga­dor. Jo em vaig asseure dar­rere seu. Vam res­ta­blir la con­nexió, van tor­nar a esti­ue­jar al Mon­tanyà i em vaig fer íntim amic del Jordi, la Chan­tal i la Susila. Amics d’estiu.

De nen, tinc aquests estius al Mon­tanyà. Venia gent a la tanca a dema­nar autògrafs. La Chan­tal entrava a dins amb el paper, fir­mava i tor­nava. Gam­ber­ra­des de nens. En aquell moment ja t’ado­nes de la reper­cussió que té, encara jove. Però la dimensió més espec­ta­cu­lar arriba més a par­tir del dream team. El Johan havia sigut millor juga­dor del món, però el dream team és el que el con­ver­teix en un visi­o­nari. És que és un dels per­so­nat­ges més impor­tants de la història del fut­bol.

Sí, però és que el Johan sem­pre s’encar­re­gava de bai­xar del pedes­tal. No dei­xava que el vana­glo­ri­es­sis. De seguida fotia conyes i es posava a jugar, amb el joc més absurd, més fami­liar. No et dei­xava enal­tir-lo.

És bonic perquè aquests dos últims anys han apa­re­gut diver­sos lli­bres i històries sobre la tàctica del fut­bol, i sobre­tot espe­ci­a­lit­za­des en el Barça. Els de Martí Perar­nau, i el de Fermín Suárez i Ángel Itur­ri­aga. I aquí pots veure que, tot i que l’estil del Barça ha cris­tal·lit­zat amb el dream team, i el lli­gam que va esta­blir Johan entre el joc del pri­mer equip i el de la Masia, mol­tes altres for­ma­ci­ons de la història del Barça ja apun­ta­ven cap a aquest estil de joc. El com­promís del Barça amb la pilota, amb la pas­sada curta i rasa, i obli­qua, amb el joc com­bi­na­tori, el pas­sing game, que en deien, ja hi és des de l’ori­gen del Barça. El com­promís amb el joc escocès, que després es va encar­nant en dife­rents entre­na­dors. Cadas­cun aporta alguna carac­terística que encara es manté. El fals nou, els hon­ga­re­sos ja l’apli­ca­ven. La tàctica del fora de joc, el pres­sing per tot el camp, tots defen­sen, tots ata­quen, defen­sar cap enda­vant, això ja és del Mic­hels. Els ron­dos de Mic­hels i Lau­re­ano Ruiz. Hi ha tota una sèrie de carac­terísti­ques que van ali­men­tant el que després, amb el Johan, se sis­te­ma­titza, es codi­fica. I després, els dei­xe­bles del Johan con­ver­tei­xen això en una mena d’abecé, de cànon, al qual el Barça no vol renun­ciar.

Exacte. I d’exi­gir-te l’excel·lència. Com és que el Barça és l’avant­guarda del fut­bol femení? Això ho hau­ria pogut aga­far qual­se­vol altre club. I el Barça, en canvi, s’ho imposa o assu­meix que això és una cosa que ha de fer. Abans que molts altres clubs del món, amb aquesta ambició. Tot té els seus pro­ta­go­nis­tes i els seus herois, però a mi el que m’agrada de res­sal­tar, d’aquesta història del volem la pilota, és que és una mena de sub­cons­ci­ent col·lec­tiu. És una cosa que anem fent a par­tir de deci­si­ons acu­mu­la­des, que ten­dei­xen cap a una manera d’enten­dre el joc, cap a una manera d’exer­cir el pro­ta­go­nisme damunt del camp, cap a una manera d’aspi­rar a ser jus­tos, a ser millors que els nos­tres adver­sa­ris. I estar a l’avant­guarda de l’evo­lució, del progrés.

I hi fal­ta­rien la pro­pi­e­tat dels socis, i el caràcter mul­ti­es­por­tiu del club. Són les cinc carac­terísti­ques que ens fan específics i que són res­pos­tes al més que un club. I són les que hem de llui­tar per man­te­nir tal com són. Podria ser que ens arribés una onada d’un estil de joc molt dife­rent del quan ens ena­mo­rem, no se sap mai.

O el caràcter plu­ri­es­por­tiu. Però ara ho tenim tot, i ho hem de pre­ser­var.

Sí. El que passa és que ho trac­tem a l’últim pro­grama, i Villa­toro diu una cosa que té tota la raó. Quan el Barça gua­nya la pri­mera copa d’Europa, el mateix any dels Jocs Olímpics, Bar­ce­lona i el club es fan una mica glo­bals. I això no para de créixer fins avui. Bar­ce­lona ara és una capi­tal mun­dial. I el Barça, en mera­ve­llar amb el seu joc, és un pro­ta­go­nista mun­dial. Hi ha aquesta tensió entre la glo­ba­li­tat i la iden­ti­tat, que viu en la seva pròpia pell. I aquell dia, pel que hem pogut anar esbri­nant, hi ha un debat. Gent que vol jugar i gent que no. Gent que vol venir a veure’l. La junta deci­deix jugar-lo, amb l’estadi buit.

És una decisió de com­promís, entenc jo, que evi­dent­ment hi ha gent a qui no agrada gens. Jo no ho vol­dria valo­rar. Tot el país va fer coses bé i coses mala­ment. El Barça és una de les ins­ti­tu­ci­ons més glo­bals d’aquest país, i en va ser víctima i pro­ta­go­nista alhora.

Una altra vegada, queda clar que el Barça no és neu­tre, que per molt que algú en algun moment aspiri a aquesta neu­tra­li­tat, el Barça és una ins­ti­tució d’aquest país i pateix en la seva pell les matei­xes ten­si­ons, els matei­xos debats, les matei­xes aspi­ra­ci­ons que sovint pateix, o lidera, el país. Crec que està bé ado­nar-se’n i expli­car-ho.

No, el vaig veure molt con­tent i en un estat de tran­quil·litat d’ànim, d’espe­rit. Tant ell com els seus com­panys que viuen allà, tenies la sen­sació que ja tor­na­ven a mirar cap al Barça amb una tran­quil·litat. Estan bé allà, feliços. Va ser molt bonic.

Crec que hi ha un punt d’ins­tru­men­ta­lit­zació. Hi ha qui ho vol lle­gir com un senyal que està envi­ant... No cal! No ho sé, deixa-ho. Al final, ha fet el que ha pogut, ha enviat un regal.

Ha estat xulíssim. A més, he tro­bat un equip magnífic, amb la gent de Medi­a­pro i tots els pro­fes­si­o­nals amb qui he tre­ba­llat. Havia sor­tit una mica cre­mat dels anys de fer tele­visió, per la fei­nada que és, sobre­tot quan ho fas amb pocs mit­jans i pocs recur­sos. I aquesta vegada, acom­pa­nyat per ells, ha sigut molt més fàcil. I molt bonic, perquè, és clar, també estar dins del Barça faci­lita mol­tes coses. No hi ha aque­lla mena de fron­tera que fan molts juga­dors.

No! Tinc mol­tes ganes de tor­nar a ser el músic local que soc.

Crec que vaig apren­dre més quan estava a Barça TV, amb pro­gra­mes molt diver­sos. Entrava en con­tacte amb gent de tota índole i veia com se li il·lumina la cara quan par­les del Barça, sigui en la cir­cumstància que sigui. Ara, m’ha tocat això més ins­ti­tu­ci­o­nal, però també ho he cer­ti­fi­cat, ho tor­nes a com­pro­var. Quan vas amb un com­po­si­tor que no hi gua­nya res, en rea­li­tat, a fer això; pot­ser a l’inrevés, però li fa il·lusió. I li pro­voca una auto­e­xigència al nivell més alt. Això és una lliçó que et dona per saber què dimo­nis és el Barça. El Barça és una cosa molt gran. En aquest país, ho hem con­ver­tit en una cosa tan gran, que costa d’expli­car-ho a la gent de fora.

Això, dei­xem-ho per als que en saben i els que ho seguei­xen dia a dia. Crec que és un èxit acla­pa­ra­dor que el Barça pugui tor­nar al cap de tan poc temps i amb la pers­pec­tiva de tenir un camp tan espec­ta­cu­lar com tindrà.

Vaig tenir alguns dub­tes però el pre­si­dent me’ls va esvair. A més de ser el Barça, em tocava molt fami­li­ar­ment. M’ha sem­blat una opor­tu­ni­tat molt bonica, i estic agraït al pre­si­dent.

Diria que millor que mai, últi­ma­ment. Pensa que per ell també ha estat un pati­ment, els últims anys, tor­nar a redreçar-ho i tenir un pro­jecte que generi tanta il·lusió. I que torni a ser una amenaça per als grans equips i una referència mun­dial. Això no és fàcil. Ara almenys la il·lusió ja la tenim. Tens ganes d’anar als par­tits, de comen­tar-los amb els com­panys; és la funció que ha de fer un equip.

No em sorprèn perquè des de fa molts anys el Barça cuida la Masia. Des de Núñez als vui­tanta, Cruyff que ho omple de sen­tit, i des d’ales­ho­res no hem parat de pro­duir grans juga­dors. La qüestió és que s’ho cre­gui tot­hom, des del pre­si­dent fins al direc­tor espor­tiu, l’entre­na­dor del pri­mer equip, els de sota, i tot­hom. Que hi hagi una cadena de trans­missió que faci que la màquina fun­ci­oni i que els nanos vegin la pos­si­bi­li­tat d’arri­bar-hi, que no hi vegin un tap.

Jo crec que ja ha engan­xat. La història del Barça i les deci­si­ons cab­dals del Barça les pre­nen els socis i els segui­dors. I crec que hi ha un quòrum del 100% que l’himne del Barça, de l’Espinàs, el Picas i el Valls, és un himne per sem­pre. I jo n’estic orgullós, crec que és preciós i que no ha per­dut ni un segon d’actu­a­li­tat. És per­fecte. I a més, el pas del temps també l’ha fet millor. Totes les coses a què et man­tens fidel, com que t’han acom­pa­nyat sem­pre, estan imbuïdes de molts records, i per tant cada cop és més sagrat. Això no vol dir que el Barça, quan li sem­bli, no vul­gui can­tar sobre el seu sen­ti­ment i la seva passió, i vul­gui tor­nar a rega­lar-se him­nes, cants, i no pari de pro­duir obres. I quina millor ocasió per fer això que un 125è ani­ver­sari.

Són mol­tes impres­si­ons. Pensa que he tin­gut la sort, el pri­vi­legi, de tenir aquesta posició en què Miquel Bar­celó m’anava envi­ant esbos­sos, idees, i hem que­dat dues o tres vega­des perquè m’ensenyés coses que estava fent.

No. Soc músic i tinc molt inte­ri­o­rit­zat que la lli­ber­tat del cre­a­dor és el bé més pre­uat. Ara, si en alguna situ­ació en parlàvem, sí que li podies sug­ge­rir alguna cosa. Evi­dent­ment, això és un procés cre­a­tiu intern seu, i l’hem acom­pa­nyat tant com hem pogut, amb l’altra gent del comitè. Crec que és un artista que ha arri­bat a un moment de la seva tra­jectòria que, pels que no som molt experts en pin­tura, ens costa de valo­rar. A mi cada gest que fa em sem­bla preciós. Jo hau­ria fet una expo­sició només dels bruts, dels esbos­sos, per arri­bar al car­tell, perquè hi havia coses mera­ve­llo­ses. N’havíem de triar un, i va ser el pre­si­dent qui va triar entre tres o qua­tre obres finals, que eren totes collo­nu­des. Jo estic con­tentíssim, crec que és una peça mera­ve­llosa.